Passions condemnades

Musicòloga i baixista de Roba Estesa

I parlaré d’aquells

per als qui el cos és presó

de passions condemnades,

i en un llit clandestí,

quan per fi ve la nit,

amagats s’amanyaguen. (Lluís Llach – Cançó d’amor)

Que Roba Estesa tragués disc el dia 17 de maig no és casualitat; coincidir amb el Dia Internacional contra l’Homofòbia i la Transfòbia és una declaració d’intencions. He de dir que això dels “dies internacionals” ha acabat per perdre una mica la seva essència ja que, al final, cada dia és una dia internacional d’alguna cosa i ja no sabem ni què commemorem o reivindiquem ni per què ho fem. Tot i així, és veritat que si existeixen és per alguna cosa, perquè s’ha detectat un problema que necessita solució.

El Dia Internacional contra l’Homofòbia i la Transfòbia anuncia un problema clar i vigent, un problema pel qual tampoc es prenen tantes mesures i del qual la música sembla fer-se’n poc ressò. És difícil trobar, a l'àmbit català, propostes musicals que reflecteixin aquesta problemàtica. S’està fent molt bona feina des d’altres àmbits, sobretot des d’associacions, ONG i entitats que organitzen cinefòrums, xerrades i tot tipus d’activitats per combatre aquest problema social. Ara bé, com he assenyalat en algun altre article, les nostres pràctiques artístiques reflecteixen les nostres problemàtiques socials, i els milers de cançons heteronormatives en són un clar exemple. La música és una eina d’acció social poderosíssima, per què no ho aprofitem per canviar alguna cosa? Quantes cançons ens parlen de l’amor romàntic, de les mitges taronges, dels homes forts i les dones sensibles...! No m’atreviré a dir que a l'àmbit internacional és un tema que està més solucionat, perquè l’hipersexualització de les dones en cançons, i especialment en videoclips és encara el pa de cada dia; tot i així, sí que existeixen moltes propostes artístiques que volen trencar amb l’heteronormativitat vigent a través de performances, lletres i videoclips. Però si fixem el punt de mira en el panorama musical català, on és la realitat homosexual, bisexual, trans...? On s’amaguen totes les “altres realitats”? Poques cançons ens parlen de taronges senceres, d’històries d’amor entre persones del mateix sexe, d’històries transsexuals o transgènere, o simplement d’històries que defugen l’amor romàntic. Mentre les cançons no en parlin, mentre no ho fem explícit sobre els escenaris, a les pantalles, a les xarxes i a la nostra música, totes aquestes “altres realitats” seguiran sent tan poc normatives com ho han estat durant tants anys, i les passions condemnades de Lluís Llach seguiran sentenciades mentre ningú les canti.

La Clara Peya, en el seu darrer àlbum Mímulus (Temps Record, 2015), canta a les pors i ens diu això: “Mímulus és la flor que ens ajuda a encarar la por a allò conegut, Mímulus és el remei que ens permet transitar per la vida amb confiança, Mímulus que ens fa no anticipar-nos, estar presents en cada instant”. Doncs jo afegeixo: Mímulus contra totes les fòbies a allò ‘no normatiu’, i que la nostra música ajudi a convertir les pors en fortaleses.