La Fageda d'en Jordà

"Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla, trobaràs un indret verd i pregon com mai més n'hagis trobat al món: un verd com d'aigua endins, pregon i clar; el verd de la Fageda. De la Fageda d'en Jordà". Això ho escrivia el poeta Joan Maragall en una de les seves poesies més conegudes “La Fageda d’en Jordà”. I és que aquell bosc convertit gairebé en parc temàtic, manté un cert encant que romandrà eternament en les soques dels seus arbres centenaris, malgrat els aires pestilents dels vehicles que fan cua per accedir-hi en plena tardor. Resta intacta aquella llum que et sorprèn i et corprèn, de sobte, esmunyint-se entre el verd de les fulles. Joan Maragall tenia tota la raó del món.

A Els Surfing Sirles els deuria passar el mateix el dia que varen anar-hi. Van al·lucinar tant que fins i tot van escriure’n una cançó. La seva ànima va quedar atrapada entre els clarobscurs de la Fageda, però la seva psicodèlia musical va volar enllà regalant-nos amb notes i acords la sensació de ser una esperit escapçat després de viure l’excitant experiència de deixar-se seduir per la Fageda d’en Jordà.

En la seva composició expliquen com de difícil és sobreviure a la gran urbs després de mimetitzar-te amb el bosc. Afirmen que, quan surtis de sota l’immens arbrat, et costarà ser feliç, et mancarà l’ombra eterna dels arbres, el sol es convertirà en el teu pitjor enemic. Inclús t’adverteixen: et convertiràs en detritus! Un cop lluny de la Fageda d’en Jordà, doncs, sembla que l'única solució serà esmicolar-te i fugir amb el vent.

Però el final insospitadament pot ser feliç! Potser enlloc de volatilitzar-te el millor és fer-te lloc arrecerat en una plaça del teu poble o ciutat i renéixer del no-res, com l’au fènix. La molsa es converteix en el teu abric, i creixes imparable, amunt, amunt, i fas ombra a les iaies. I de cop, un vent del nord t’acarona el fullatge. T’és familiar. És la brisa que s’escola entre els volcans d’Olot, es filtra entre els immensos faigs, i t’arriba fragant. És un aire que t’exalta i, malgrat estar ancorat a terra per unes arrels que fortament has endinsat en aquell raconet de terra envoltat de formigó, et bellugues rítmicament amb aquella brisa reconciliadora.