La gira
Massa sovint, quan pensem en música en valencià, recordem aquell esperit festiu, reivindicatiu, molt relacionat amb gèneres com l’ska o el reggae. Ens oblidem, com diuen Zoo, que “València és més que ska i gralla”, que la música valenciana actual s’ha diversificat i engloba molts altres gèneres que solen quedar en segon pla.
Avui, dissabte, l’Espai Cultural del País Valencià ho té en compte i ens ofereix un concert purament de rock. Els primers a pujar a l’escenari són l’Home Brut, que omplen els carrers amb els seus Cants de Balena (Mésdemil, 2016). Després d'haver tret el seu primer CD fa un parell de mesos, els joves em comenten que estan contents del concert: “És la primera vegada que toquem a Barcelona i possiblement és el concert més multitudinari que hem fet”.
El públic, generalment valencià, que balla per Barcelona com si ballés a casa, rep amb els braços oberts Inèrcia, que toquen temes tant del darrer projecte que han tret a la llum com dels primers àlbums. Potents i sovint combinant el punk-rock amb el headbanging propi del gènere, llancen un crit fort a l’aire. “El secret” o “L’horitzó” són dels temes que més fan vibrar la plaça amb un so concret, net i enèrgic: “Els carrers són nostres, nostres!”. “L’horitzó”, de fet, recorda força grups, com els britànics Arctick Monkeys.
Quan els set musicassos de Pellikana pugen a l’escenari, la nit deixa de ser nit i comença a ser festa. El “Bona nit, valencians i valencianes!”, que solta el cantant, ens recorda que som poquets els catalans que bateguem al parc del Passeig de Sant Joan, aquest vespre. “No estàs sol”, “El poble de les rondalles”, “T’he buscat” i “Ella” són alguns dels temes més vius del concert. Solos de saxo, de violí, de trompeta ens ho encenen tot a dins. I el ball no cessa. Ara, l’animació i el carisma del grup no ens priva de veure la qualitat musical dels temes. I és que els músics, de fet, no només són bons en un àmbit cadascú: el guitarra i el trompetista són cantants en alguna cançó, i el cantant principal deixa el micròfon per agafar el violí en més d’un moment. I així, mesclen textures, idees i sons, i creen un poti-poti molt explosiu. “Esclata la primavera als carrers”.
Mentre esperem l’últim grup, els altaveus fan sonar grups com La Raíz, Zoo o Aspencat, i els assistents aprofiten per demanar una altra cervesa, un burret... El temps passa ràpid i en qüestió d’uns minuts, Mai Mai ja són damunt l’escenari, amb ganes de fer-ho tremolar tot. Tres músics col·locats a la mateixa alçada de l’escenari tanquen els ulls, obren la boca i deixen bategar fort el pit. Enèrgics i molt coordinats, es nota que la complicitat dels tres joves va molt més enllà de la música. Toquen els tres nous temes mesclant-los amb cançons dels altres CD i inclús ens porten algun cover. Acaba el concert amb “Cançó d’octubre”, en què ens parlen d’il·luminar els carrers i omplir totes les places. I això feu, senyors: “pintar-ho tot d’este moment”.
