La força
La Força (Bankrobber, 2016) és tota aquesta energia que El Petit de Cal Eril fa servir per moure i examinar la matèria que el rodeja i que l’alimenta. No és una força violenta, és com el vent que empeny el veler que ha d’amarrar a bon port. Una brisa que et sacseja, començant per "El Cap", passant per "El Cor", per "El Plor" o per "Els Altres", acabant per "L’Adéu". Una explosió a càmera lenta que ho posa tot a lloc. Amb onze articles i onze noms, en Joan Pons ens pinta les onze cares d’un altre viatge de paisatges genuïns, alegres i sobris. Cançons petites que xiuxiuegen, com l’aigua que brolla de la muntanya que es desglaça.
Un dels denominadors comuns d’aquesta força són uns arranjaments que tiren cap al pop minimalista, onze cançons (poques vegades la paraula té tan sentit) que combinen sons molt naturals amb reverberacions ambientals, sempre guiades pel timó de la dolça melodia. El cert és que amb La Força, El Petit de Cal Eril no es desvia gaire de la seva trajectòria. Tot segueix orbitant segons l’ordre que s’ha anat establint al llarg dels nou anys des de que va salpar aquesta nau amb Per què es grillen les patates? (Bankrobber, 2007). Partint d’allò més proper per anar deixant algunes eines pel camí i agafar-ne d’altres per fer-se més fort i més ample. Potser La Figura del Buit (Bankrobber, 2013) va ser un punt d’inflexió en la sonoritat del Petit de Cal Eril, més festiva. Aquest disc, produït per Jordi Matas, potser rebaixa l’eufòria però en manté l’essència, afegint un plus qualitatiu a l’espectre d’El Petit de Cal Eril.
Es podria dir que aquest és un treball que pot escoltar des de dues perspectives. La superficial, la de les cançons que entren a la primera, la de fer la millor migdiada de l’any. I llavors, en una escolta més profunda, però (i sense que sigui contradictori), trobem detalls d’aquells que porten el cap d’una banda a l’altra. Percussions que surten per la dreta, allà al fons, la guitarra que t’esgarrapa delicadament per l’altre costat, aquestes segones veus que s’enfilen, aquests delays, aquesta caixa que es clava, aquests teclats que fan aixecar el vol i celebrar la senzillesa. Tot té la seva gràcia i el seu sentit. Tot és musical i tot sembla ingenu, com si fos la primera vegada.
Sens dubte, aquesta senzillesa, difícil de trobar, és una de les virtuts més envejables de l’ideari musical d’El Petit de Cal Eril, compartida i recolzada per les seves connexions amb músics com en Ferran Palau, amb el qual podem establir un cert paral·lelisme, tant musical com conceptual, o amb el mateix Jordi Matas, productor del l’últim disc de cadascú.
Aquesta és ja la quarta referència del projecte d’El Petit de Cal Eril. Gravada com mana la tradició, al seu estudi, a Guissona, respecta humilment la seva manera de fer i entendre la música. Com un tresor, com una expressió íntima i característica que ensenya al món la manera que hom té de sentir i viure les coses. I no seria arriscar-se massa pronosticar que, una vegada més, en Joan Pons i companyia, tornaran a robar els cors d’aquells afortunats que els vegin girant per presentar La Força. No calen grans infraestructures ni grans escarafalls. A vegades, parlant fluixet i amb una mica d’amor n’hi ha prou.
