Est Oest

Hi ha alguna cosa que se'ns escapa quan parlem de la música que fem a casa nostra. A Catalunya hi ha un tipus de públic 'no-entès', en el qual m'incloc, que tendeix sempre a menystenir-nos. Et mires al mirall i no et trobes lletja, però penses que no estàs al nivell. Que potser no acabes d'arribar-hi i que potser no hi arribaràs mai. Aquesta visió no és res més que un complex d'inferioritat, acostumats a pensar que el que fan a fora és millor, amb més substància, més treballat, més original. Ras i curt, més tot.

Darrerament, però, et lleves amb un optimisme que fa temps que no vivies. Has decidit mirar-te a l'espill amb deteniment i t'hi has endinsat, al teu reflex. Sempre t'havia avergonyit una mica el teu nas 'gongorià', però avui li has trobat una certa gràcia que fins ara desconeixies. Potser és que estàs perdent la por i que t'emancipes. Potser és que veus com el camí durarà tant com vulguis caminar.

I és que concerts com els de divendres d'Est Oest a La Pedrera et fan adonar que el camí és llarg per a ells i per a la música nostra. Un 'no-entès' com jo hi va assistir en qualitat de complet ignorant de què em trobaria a la Casa Milà. L'únic que sabia és que aquest grup osonenc va guanyar la 15a edició del concurs de maquetes del Sona9 i que eren uns vailets molt trempats liderats per Joan Rial a la veu, una mena de David Carabén més de la Plana.

Divendres passat, en un escenari privilegiat, sepultats sota la magnànima obra d'Antoni Gaudí, els Est Oest tenien una cita amb el seu camí per recórrer. Aquella sala va acollir prop d'un centenar de persones, i embriagats entre un sonor aplaudiment d'un públic ja parcialment conegut, el quintet sorgí de darrere de l'escenari. Distingia uns vailets molt trempats d'una vintena d'anys que van saludar i van començar. "Collons, quin directe més rocker" vaig dir-me després de la primera peça. No era ben bé el que m'havien comentat les meves fonts.

Quan els meus timpans acomplexats estaven a punt de petar, tot s'asserenà. La veu d'en Joan, que amb prou feines la sentia, va dotar-se del pes que necessitava i, una mica més pop, guanyà consistència i frescor. Cançó rere cançó.

Aquella nit va acabar amb la petita platea dempeus, amb un públic que havia perdut la por, que s'havia emancipat. No sé si va ser el teclat en simbiosi amb tota aquella 'electricitat' de corda, si va ser aquella bateria constant i incansable, però fou inevitable que li trobés semblances amb The Strokes. Els 'no-entesos' hem de buscar sempre referents anglosaxons, ho sento.

És evident que amb els ingredients que hi ha en el seu primer treball, Est Oest ha irromput per quedar-se. No ens enganyem, no són res nou dins del panorama musical català, però brillen amb llum pròpia i apunten molt, molt alt. I sobretot, són un dels causants que ens mirem dia a dia al mirall més desacomplexats perquè, al cap i a la fi, aquesta barreja entre coratge i talent són els símptomes que així, sí. Joan, Ferran, Nil, Martí i Joan, entre nosaltres i jo, sense "barrejar il·lusions i sensacions".

El divendres al vespre en Joan Rial va voler recordar en més d'una ocasió dos fets: que treien primer àlbum, Fortuna (Lav Records / Buenritmo, 2016), i en un exercici d'orgull dels orígens, que eren de Vic. Per cert, algú hauria de fer menció de Vic com a 'Pedrera' de la música que ens ve.

No ho sé, Miquel Llor, en les línies de la seva cèlebre novel·la, me la va dibuixar més grisota, més poruga. Potser com abans era la música nostra?