Clara Peya
Divendres, les nou del vespre, i la platea del Centre Artesà Tradicionàrius plena a vessar esperava que la Clara Peya i la banda fessin acte de presència. Van tardar el temps just a sortir perquè el públic els rebés amb aplaudiments. La nit va començar a dalt de tot amb un solo de piano magistral. Per fer-ho créixer s'hi van unir: bateria, contrabaix i guitarra elèctrica; juntament amb dues grans veus com van ser l'Alessio Arena i la Sandra Sangiao.
Un parell de cançons després, la Clara va canviar les tecles pel micròfon i va explicar que Mímulus (Temps Record, 2015) és una flor de bach que combat les pors; va trobar que era un bon nom per al disc. Quan va arribar el torn de “La vida és una festa” el públic es movia al ritme de l'alegria que es vivia a l'escenari. Algun tímid mòbil va intentar capturar una instantània del concert, però devia ser difícil perquè la Clara no va parar quieta en cap moment. Els directes enganxen per la felicitat i bona vibració que transmet fent dansar els seus dits pel piano. Viu la música des del cap fins als peus (descalços).
Per animar la nit, va aixecar-se i aplaudint va contagiar el públic que s'hi va sumar de seguida. Les veus de l'Alessio i la Sandra van enraigar un dels moments bucòlics que varen viure. “M'és igual si avui plou” va ser el senyal per a què dues noies i dos nois, com si fossin espontanis, s'aixequessin i es posessin a ballar dansa al ritme de les notes. Cada gest delicat o sorpresa era un oh! del públic que va acabar amb una ovació que va allargar-se força. La Clara va tornar a dirigir-se als assistents recordant que divendres va ser el Dia Internacional de la Dansa; també va aprofitar per fer una crida que la gent consumeixi dansa. Va citar una frase del grup Izal que fa referència a la fi del món “A los locos nos verán bailando”.
El concert es va reprendre amb un altre solo impressionant: piano, guitarra, contrabaix i bateria. La Sandra va demanar una ovació per a la banda i va presentar la cançó segÜent, “Vèrtig”, que parla de buscar aquell equilibri que no ha trobat mai ningú. La Clara va canviar el piano per parlar per un megàfon. El públic només feia que rendir-se al somriure murri d'una pianista feliç. La vetllada va acabar-se cantant “Estudi de la quotidianitat”, l'Alessio hi va posar la veu. Va ser el moment de presentar la banda, i la Clara en va ser l'encarregada: Adrià Plana, guitarres; Dídac Fernandez, bateria, i Vic Moliner: contrabaix. També va tenir un recordatori per al Ferran Savall i la Judit Neddermann, que han posat veu al disc. Es van acomiadar saludant el públic, que mai està satisfet i en volia més, van tornar a sortir per fer els bisos i cantar “Tot aquest soroll” i per donar les gràcies per segona vegada al públic i saludar de nou.
Si algun dia s'acaba el món que ens pilli en un concert seu. Per molts anys puguem seguir gaudint de l'univers Clara Peya i de la bogeria que transforma en art. Que no se li acabin mai les idees ni aquest nerviosisme feliç que porta dins.
