Mai Mai

El serrell, la barba i l’alçada d’en Mario Sancho, cantant i baixista de Mai Mai, són de les coses que més destaquen a simple vista entre la gent. Entrem a un bar proper. Res com una cerveseta fresca per entaular conversa amb una gent tan viva com els músics de Mai Mai. I és que, per pròpia definició, Mai Mai és un grup amb un missatge positiu, molt enèrgic. “Mai Mai és un mai que s’anul·la, la negació de la negació, és com dir “sempre”. És un discurs molt positiu.”, comenta en Pau Berga (guitarra i cors). I apunten, també, que és més “corejable” als concerts, tot xiuxiuejant “Mai Mai, Mai Mai” i donant pas a les rialles.

Amb els seus orígens en el món de l’ska i la música clàssica, el 2012 en Pau Belda, en Mario Sancho, en Pau Berga i el Miquel Alberro decideixen començar un projecte propi. Aquest darrer, però, deixa el grup el 2015. Tot i que els membres del grup ja havien coincidit en altres grups de música, al conservatori o inclús a la carrera, és amb l’activisme social que comencen a teixir una amistat.

Un dels punts clau per entendre Mai Mai és tenir en compte que són uns músics molt oberts a nous estils i influències. “Evidentment, tenim una base molt sòlida de la música alternativa en valencià, però ens hem obert a molts altres gèneres i tenim referents més enllà del País Valencià. Ens hem interessat molt per rock britànic, per la música clàssica...”. Així, l’estil de Mai Mai segueix el fil del rock independent-indie, que s’allunya de la música festiva tan predominant als escenaris del País Valencià. “És més la cultura musical que la cultura de festa. Quina millor festa que un bon concert que no es basi només a picar de mans, ajupir-nos i aixecar-nos?”

L’aposta de Mai Mai és potent i ferma. Es tracta d’un projecte propi, que han construït els tres músics a base d’implicació i gràcies al qual han crescut moltíssim. “Jo amb Mai Mai he après a treballar en equip, que no sempre el que tu penses que és millor realment ho és” valora en Pau Belga, “hem madurat, el grup s’ha tornat més seriós... Ara ja no arribem de ressaca a assajar...”. I en Mario afegeix: “Crec que abans de Mai Mai, mai havíem treballat de veres en un grup”.

A més, un aspecte important del modus operandi del grup és adaptar-se a la realitat del moment en què vivim. I ho fan de dues maneres. Per una banda, les lletres, si bé tracten temes personals, també tenen un fort rerefons social i polític. Així, estableixen certa connexió amb el públic i donen molt pes a la interpretació personal. Com diu en Pau Berga, “ens agrada tenir una relació de tu a tu amb qui ens escolta i permetre que cadascú porti la lletra al seu terreny”.

Per l’altra banda, el grup també s’adapta a la realitat present amb la seva manera de presentar els seus treballs. El darrer EP del grup, Mil Pulmons (Autoeditat, 2016), que venia després d’un LP amb 10 temes, “Arribar a Mart”, només recull tres cançons. A més, el grup ha optat per anar traient cada tema a mesura que el tenien compost i gravat, i afegir-hi també un videoclip, en lloc d’esperar a treure el treball sencer de cop. “Jo crec que és un procés molt més natural que no pas estar un any i mig treballant i que quan acabi eixint el disc, el so del grup potser ja ni siga el mateix que tenia en els primers temes.” comenta en Mario. El bateria del grup afegeix que “és com si congelares el temps dos anys. Nosaltres no l’hem congelat sinó que hem deixat que el temps fluís”. I en Pau Berga apunta que “la lògica de consum actual és una altra. En dos, tres setmanes, la gent ja s’oblida del que has tret, i si vas traient els temes a poc a poc, la recepció és molt millor”.

Així que, en vistes de la bona experiència, els joves músics esperen seguir traient els temes individualment, com han fet fins ara. Tot i així, hi haurà canvis: possiblement ara vindrà un disc de llarga durada, i no saben si seguiran fent un videoclip per cançó, ja que és força feina. Respecte als videoclips, Mai Mai és un exemple, de nou, d’una bona manera de funcionar. El baixista i el guitarrista han estudiat audiovisuals i tenen clar que les seves passions són el món multimèdia i la música. Així, combinen ambdós oficis i produeixen ells mateixos els videoclips de les cançons que fan.

NOU EP, NOVA ETAPA

El pas de quatre a tres membres que ha viscut darrerament Mai Mai, si bé podria haver estat vist com un impediment o inconvenient, ha estat rebut molt positivament pels tres nois. Els músics entenen aquest canvi com una possibilitat de fer un projecte que realment els agradi molt a tots tres. “No teníem la sensació que perdre un instrument fos perdre una part de la banda.” Entre els referents de Mai Mai, també cal dir-ho, hi ha diversos trios, com ara Biffy Clyros. “A més que un grup de música no és com una màquina, que si se’t fot un tornillo, n’agarres un altre i el fiques. També hi ha formes de pensar, certa compenetració entre nosaltres” comenta el bateria.

El canvi, a més, va ser vist com un punt de partida per començar a cercar noves sonoritats que realment convencessin els membres del grup. “Va ser una manera també de recuperar la il·lusió. Ara entenem el primer LP com un primer treball del qual hem après moltíssim i de què estem molt contents, però que en el fons és un pas per evolucionar, per poder arribar a la sonoritat que tenim ara. El fet de perdre un membre ens va fer plantejar moltes coses, també respecte al so que volíem. I va ser una manera de recomençar.”.

Ara mateix, el gran objectiu de Mai Mai és créixer, moure’s per tants llocs on puguin, esquivant els obstacles que puguin sorgir. De moment, la setmana passada van fer el primer concert més enllà de València i Catalunya, a Madrid, i va anar molt bé. “La veritat és que ens van felicitar molt. Estem molt contents. I no hem vist cap mena de tancament per part de la gent.”

DE LA MÚSICA EN VALENCIÀ A LA MÚSICA VALENCIANA

La conversa és intensa i animada, i en diversos moments versa sobre els canvis que s’estan donant en el panorama musical del País Valencià darrerament. En els seus orígens, la música valenciana tenia clarament una voluntat de protesta i sovint es queia en l’equivalència de música en valencià i cançó de protesta. A més, el fet que al País Valencià hi hagi força músics de banda col·labora a fer que a la música valenciana hi hagi força tradició en estils com l’ska. “En els últims anys hi ha hagut un boom de grups que canten la seva música en valencià i dins d’aquest panorama, la punta de llança foren tots els grups de música festiva”. Últimament, però, estan sorgint tot de grups que també canten en valencià però que no responen als gèneres que tradicionalment han consolidat la música del País Valencià.

“Fins fa poc, fer música en valencià era de per si fer música de resistència, d’oposició (social, cultural, política), i ara això s’està normalitzant. Ara la música en valencià comença a englobar molts altres temes, no només cançó de protesta. Hi ha molta gent que té clar que això s’ha de deixar enrere i no definir-te per la llengua en què cantes sinó per l’estil que fas. Ningú utilitza l’etiqueta “música en castellà” o “música en anglès”. La llengua no hauria de ser el tret identificatiu fonamental del grup” comenta el Pau Belda. I aviat hi suma: “Fins ara s’ha barrejat molt grups de Vinyarock amb grups de FIB, només pel fet que tots cantaven en valencià.”, ara, però, la cosa està començant a canviar. S’ha de deixar d’utilitzar, doncs, el terme “música en valencià” com a gènere musical i començar a emprar “música valenciana” per definir la suma d’estils musicals que es cultiven des del País Valencià.