Tomeu Penya
Tomeu Penya no busca públic jove, probablement no busca ni tan sols públic nou. El cowboy de ses illes té un públic històric fidel i és per ells que puja a l’escenari. Així ho va demostrar al concert de dissabte a Lo Submarino de Reus. Un bar amb arcs de pedra i un escenari i unes cadires posades explícitament per l’ocasió van acollir el sexagenari, que va oferir un concert en acústic on van sonar els seus temes més reconeguts i alguns dels més nous per una trentena d’oients.
Al cantant els anys l’afecten en aspecte però ni es noten en la seva veu, que segueix essent profunda i atronadora com el primer dia, sinó més.Els anys tampoc han deixat rastre al cor d’en Tomeu Penya, que segueix essent un enamorat de les dones i de la seva terra, Mallorca. Va començar el concert amb un “Bona nit a tothom, especialment a les dones”, tota una declaració d’intencions i un resum de la seva carrera musical. L’amor i la terra són les seves principals temàtiques, encara ara, dècades després de que pugés a l’escenari per primer cop. Especialment sentida va ser la defensa de la seva illa natal: “No hem venut lu nostre, sinó lu dels nostres fills, i això és un pecat”, deia, en mig d’un discurs en defensa de Mallorca i en contra de l’especulació sense mesura de les seves platges i dels seus camps.
Entre cançó i cançó va delectar al públic amb històries personals de la seva vida, explicant, per exemple, les seves aventures i desventures amoroses: quatre divorcis, amors passatgers, amors del país i estrangers... A tots i cada un donant-los-hi color amb una cançó diferent. Els assistents van mossegar l’ham, i tot i que ningú ballava (podem culpar el fet d’estar asseguts i no haver-hi gaire espai, o a que la mitjana d’edat dels presents tampoc prestava a ballar gaire), sempre hi va haver un balanceig del cap de costat a costat i algú que seguia el ritme amb el peu.
El concert potser va començar fred, amb aquella barrera invisible que separa l’artista del seu públic, però amb molt encert i amb molta calidesa, en Tomeu Penya va aconseguir infiltrar-se poc a poc per les esquerdes i conquerir el cor dels presents. Amb cançons com “Cabrera”, “Un pinyol”, “Ets un bòtil” o “Plou”, cançons melòdiques i ritmes més animats, i sobretot, un somriure enorme darrere la guitarra, va aconseguir relaxar al públic i crear un ambient de molta més confiança i relaxat que al començament del concert.
Una nit pels nostàlgics que volien recordar els estius de fa molt, molt de temps. Poc recomanable per aquells que no coneixien ja al cantautor, però, com ja he dit, tampoc els havia convidat ningú.
