Germà Negre
S’apaga la llum de la sala petita de l'Auditori de Barcelona. De sobte, els altaveus emeten una veu femenina, amb accent banyolí, que reivindica que el concert que està a punt de començar no és propi de patis de butaques, sinó que hauria de ser en alguna plaça, amb el públic dempeus, dansant i cantant. Fosca i de nou silenci. "Bum, bum". El bombo omple la sala, i aviat s'hi afegeix el so mediterrani de la guitarra a mesura que una llum groga tenyeix suaument l'escenari. "Què volen aquesta gent" de Maria del Mar Bonet és la peça d'obertura d'un concert que no farà més que créixer: un cant dolç que cada vegada serà més viu, plural i potent. De moment, però, la veu, la guitarra i el bombo són suficients per accelerar el batec del cor d'un públic sensible i, alhora, alegre.
Els sis músics toquen i la Cobla Orquestra Selvatana s'hi afegeix amb un timbre estrident que contrasta amb el so rústic de Germà Negre. Entre els intèrprets no només hi ha implicació i qualitat musical: somriures, peus marcant la pulsació i cossos en moviment mostren el gaudi. Damunt de l'escenari aviat apareixen els nois i noies de l'Esbart Dansaire Fontcoberta, que acompanyen la música amb balls tradicionals catalans. Salten, dansen, juguen, riuen... i ho fan sempre descalços.
És una festa, i la participació d'un públic que s'aixeca i canta, pica de mans, riu (i xiula quan un clarinetista intercala l'himne d'Espanya entre cançons) no hi pot faltar. Un únic crit, potent, uneix tots els assistents: "Si els fills de puta volessin, no veuríem el sol". No hi falta pas, tampoc, una bona dosi de sentit de l'humor. Cap a la meitat del concert, els músics de Germà Negre decideixen fer una mitja part i s'asseuen en cadires de fusta, prenen licor i xerren amb el públic. Un home s'aixeca d'una de les butaques i puja a l'escenari convidat pels músics: Jaume Arnella, "l'últim romancer actiu dels Països Catalans", seu ara entre els joves músics i canta amb ells una cançó de taverna que convida tots els assistents a repetir alegres "Talara, larai, larà...".
És sorpresa també la lectura de "L'escola de Ribera" d'Ovidi Montllor. Molts dels referents de la cultura catalana assisteixen a l'acte directament o indirecta. Ara bé, entre el públic poc habitual als concerts dels banyolins, el que pocs s'esperen és que s'hi presenti una verge: ni més ni menys que una Moreneta amb el cap molt, molt gros, seu en una butaca i gaudeix de l'espectacle tot menjant crispetes.
Malgrat les bromes, danses i girs inesperats, el concert és, en el fons, un acte emotiu que posa la pell de gallina en més d'un moment. "País petit" de Lluís Llach arrenca la llàgrima d'una noia del públic que somriu i canta. Tants, com ella. Un concert que ha començat en la foscor, amb el so mut del bombo ha omplert la sala de vida, música,de ganes de saltar, de cantar. L'experiència ens ha dut a tots a una Festa Major, en algun dels poblets preciosos dels Països Catalans, un vespre de juliol: hem dansat, hem cantat i hem cridat aquelles paraules que, malgrat passin els anys, segueixen vigents a la nostra terra.
