Guillem Ramisa

Com l’amor a primera vista, com una olor que et recorda aquell moment, com aquella cançó que era dels dos o com un poema que t’atrapa en la seva primera lectura, un concert de Guillem Ramisa és un petit viatge. Una petita excursió cap a un lloc no sé ben bé on, però agradable. Un lloc càlid i tranquil. On descanses. On pots pensar o no fer-ho mai.

Reiterant la simbiosi del cantautor de Roda de Ter que ja us comentàvem la setmana passada a “La Descoberta”, dijous passat en Guillem Ramisa, va presentar Aquest sol hi és per tots (Autoproduit, 2015), al Centre Cultural Albareda de Barcelona, dins un Festival Barnasants, amb un cartell de luxe. I per luxe el dels assistents al petit teatre improvisat del lloc.

Profund com la mateixa veu de Ramisa, un silenci ocupava la sala. De cop, exordi del primer músic en deixar-se veure, en Bernat Gurt, que amb la seva bateria trenca el silenci per posar l’alfombra per què entrin la resta de músics; primer en Pau Sitjà amb la seva guitarra elèctrica, després en Nabil El Hajji amb el seu baix i finalment el mateix Guillem, amb la seva guitarra acústica mig apedaçada amb cinta aïllant, prova incriminatòria segurament de la llarga experiència de l’instrument.

Comencen i a la seva manera es desborden damunt l’escenari. Desborden ofici i sentiment. Majoritàriament no sóc partidari dels concerts amb un públic assegut, però per aquesta ocasió no hi havia altre postura possible per qui fos sota l’escenari, que seure, callar i escoltar. Escoltar, ara un poema, ara una cançó i així intermitentment fins a fer-se difícil la interpretació de què era cada cosa. Poemes musicats? Cançons poetitzades? En Guillem Ramisa, potser no ho sabia però en feia malabars amb tot plegat. O potser sí que ho sabia. Potser ho sabia i va jugar amb nosaltres l’hora i escatx del recital.

Cada cançó, cadascuna en la mateixa línia vital però amb un aire diferent, remet a una imatge. Convida al viatge del missatge que en Guillem hi va veure al escriure-la. Convida gairebé sempre a la nostàlgia i al record. Alguns més alegres i somrients i d’altres més angoixants, capcots o almenys reflexius. I amb aquestes curves emocionals no ens deixa indiferents als que l’escoltem.

Acaben, saluden i somriuen satisfets. El públic, poc per fer justícia a l’espectacle, aplaudeix encara més cofoi, i aconsegueix un bis sense deixar ni temps de que els músics es despengin els instruments.Diu que “al marxar tot se'n va i només tens el que sents”. En Guillem i la seva banda van marxar i el tot se’n va anar, però una cosa ens quedava i ens queda: el que vam sentir. El que ens van fer sentir. El moment. El viatge.