Ivette Nadal

Petita – més que la guitarra segons alguns crítics – però forta. Ivette Nadal ha tornat als escenaris després de més d’un any de pausa. L’anorèxia no és només un trastorn alimentari, sinó que t’ho trastoca tot, t’aïlla de tota la resta, fent-te encara més difícil sortir-ne. La jove mare explica que s’ha vist massa allunyada de tot allò que estimava, i que necessitava “tornar a néixer, recuperar una identitat malmesa”. “Jo no vull la fi del món per un plat de macarrons”.

Carícies a l’oïda, als braços. Una música sincera, pura, dolça, omple la sala i ens arriba molt endins, alhora que dibuixa paisatges de cartró. Els músics, que semblen sortits d’un grup de rock, toquen enèrgics. El guitarrista vibra amb uns solos que contrasten amb la veu suau d’Ivette: la conjunció perfecta entre la vitalitat i la tendresa, entre el rock i la poesia. I és que el concert ens porta a moments de molta força, que conviden a fer com la Ivette i treure’ns la trena i ballar. Però també ens porta a estrofes de vidre que són tan pures, transparents, que semblen a punt de trencar-se. “Cristina”, “`Ànima meva” i “En una altra vida” porten al cel, emocionen per la seva pròpia bellesa.

Enmig de l’escenari, Ivette és una taca de llum que canta i s’amaga sota un serrell rogenc. Però és més acompanyada que mai en aquesta tornada. En la sala es respira complicitat, amistat, amor; i és que, com ella mateixa diu, en aquest concert “som amics i família”. Som a casa, i aquells que pugen convidats a l’escenari no són altra cosa que amics que venen a dir hola en un dinar familiar. En Joan Colomo, amb qui “es fa menys fosc el parany”, col·labora amb Ivette a “En aquest parany”; i en Caïm Riba, “una ànima bonica”, canta amb la jove “Ànima meva”.

La cantautora dedica diverses cançons a amics, a poetes, a productors, a família, a aquella gent que fa que la vida sigui més bonica. “Moltes gràcies” és una de les expressions més recurrents del concert: Ivette dóna gràcies al públic per ser allà, als músics per l’amistat; a tothom pel suport. Com una nena petita, ha caigut a terra i té ganes de curar-se les ferides. “Enyoro el cel i enyoro el vent”. Té ganes de tornar a viure, i aquest concert és el primer pas per a sortir del parany, per tornar a somriure, tornar a mare.