Ran Ran Ran

Toquen les set de la tarda a la Jazz Cava de Vic i part de la minsa parròquia que passa la tarda de diumenge tot comentant la jugada entra dins la cova a ocupar els seu seient en la penombra. Cafès i cerveses en mà, xiuxiuegen relaxadament disposats a sentir aquesta gent de Ran Ran Ran, dels qui, pel que sembla, se’n sap poca cosa. Se’n sap, per exemple, que han tret el seu últim treball de títol homònim amb Bankrobber aquest novembre, sota el paraigües del col·lectiu “Hi Jauh USB?”. Se’n sap, també, que qui dóna forma a Ran Ran Ran són en Ferran Baucells a la veu, a la guitarra i a algun accessori sentetitzadorístic i en Jordi Farreras a la percussió, una percussió feta a mida i atípica en el món del folk-pop.

Després d’una introducció que ens situa en context, un parell de temes calmats per entrar en situació. Ens disposem a veure un espectacle sui generis. La veu és greu, fonda i indisciplinada, la guitarra elèctrica és crua i versàtil, en so i en funció. S’hi afegeixen puntualment loops eteris, pads ambientals, que es gronxen sobre els ritmes obstinats. Ritmes que seran tocats amb les mans, amb escombretes o amb masses. Ritmes despullats. Una caixa prima serà la gran protagonista, el bombo el gran absent.

A la tercera cançó, des de la fila 0, principalment familiar, puja a l’escenari un tercer actor. El baixista s’uneix a la festa tranquil·la, i amb ell augmenta la intensitat, s’accelera el ritme. Sonen amb potència alguns dels temes més hiperactius del disc, com "Un Nou Big Band" o "Tot OK STOP", que contrasten amb les cançons inicials, per la calidesa que aporten. Es comencen a moure alguns caps, algunes mans i alguns peus, que es deixen endur pel ritme entossudit dels temes. Sonen les veritats subjectives i les conviccions que omplen les lletres, i ja ha passat una hora ràpidament i tots ens hem oblidat, quan sortim, del fred que hi feia, a fora. És hivern, és fosc i tot va a poc a poc.

Ran Ran Ran tenen diverses facetes. Poden ser misteriosos i progressius, sempre dins del format de cançó, que ens recorda a l’estil dels Ghandi Rules OK. Poden ser més folkies i rodons, a l’estil Albert Pla, però també exploten, frenètics, acostant-se a la sonoritat Vàlius. Es deixen entreveure picades d’ullet a allò més guitarrero, amb rítmiques molt melòdiques a l’estil del rock dels 90’s, que per les nostres contrades s’encarnen en grups com els Nueva Vulcano, però tampoc renuncien a les insinuacions electròniques, que s’aprecien més en les gravacions que en el format de directe que vam poder gaudir aquest diumenge. Ran Ran Ran corren descalços, sense pretensions, lliures en sonoritat i en interpretació. I nosaltres ens descalcem amb ells, sense prejudicis.