Ovidi3

Cendrer i cigarret als llavis, gots de whisky (o te irlandès), samarretes esteses i un gat de la sort xinès. Cau el teló i se’ns obre la porta a una sala d’estar. Conversen entre ells tant com parlen amb el públic, i des de platea no podem fer altra cosa que seure còmodes i desitjar tenir un got a la mà nosaltres també.

A taula hi seuen David Caño "L'Artista", Borja Penalba "El Cantant" i David Fernàndez "El Pallasso". Un repàs a tres bandes sobre el perquè d’Ovidi al segle XXI, sobre com la lluita d’abans segueix essent la d’avui. La dels de baix contra els de dalt i l’esquerra contra la dreta. La lluita d’Ovidi i la lluita d’ara, d’encara, mal ens pesi.

MAL ENS PESI, I ENS PESA MOLT                                      

Ningú hi assisteix per la música i tothom hi assisteix per la música. És un concert com és una manifestació, o una conversa nostàlgica, o un debat acalorat a la barra del bar. La paraula i la música d’Ovidi, Estellés, Brossa o Feliu Ventura, a qui acusen de culpable de l’existència d’Ovidi al Cub, ho són tot alhora.

Ovidi3 no recorda el cantautor valencià perquè mai se l’ha oblidat, sinó que el reinventa, recull les seves paraules per parlar de l’actualitat, per parlar del mateix del que parlava Ovidi, però canviant-ne els noms. I és que de rebre, rep tothom. Rajoy, Wert, Duran, Arrimadas o una mica (força menys, amb més amor) la CUP. Però no volen parlar de partits tant com volen parlar de justícia social i de la seva manca. Parlen de pobresa, de la classe obrera que mai guanya, que retallen en educació amb una mà i amb l’altra s’omplen les butxaques. En David Caño recita versos i ens deixa amb el cor en un puny, acompanyat de la guitarra i la veu punyent d’en Borja i, mentre, en David, com és inevitable, xiuxiueja al micròfon els pecats dels de dalt.

Tot i així no hi ha lloc per al dramatisme. L’obra encén en públic a través d’un humor sarcàstic i irònic. Es destrueix i es reivindica, però amb un somriure als llavis. Aquesta és la principal tasca de David Fernández, que mentre rasca una guitarra i immortalitza Corleone, reprodueix les converses del presidentíssim Pujol o en un fantàstic doblatge al català de "Working class hero" ens fa saber que Bowie ja cantava “si ens toquen a una ens toquen a totes”.

PER LES BRUIXES

La bruixa, la dona, també hi té un lloc i per això a l’escenari no estan sols. Mireia Vives, de les de samarreta lila, els acompanya en dues cançons, una d’elles l’"Homenatge a Teresa" que va fer l’Ovidi a la professora del sud i així a tot el feminisme guerrer i incansable. No és l’única que canta, gràcies a l’anònima, que s’aixeca d’entre el públic i canta la "Cançó del llaurador" amb una veu tan sentida i tan autèntica que no ens atrevim ni a respirar.

Més amics passen per l’escenari. L’Antoni Batista, músic i periodista, els acompanya en una peça al piano i Feliu Ventura, el culpable, dedica "La fera ferotge" a l’alcalde de Tarragona i a tots, "Soledat", amb acords propis i paraules d’Estellés.

VA COM VULL, COM VOLEM

Amb Ovidi res va com va, sinó com volem. Dues hores de concert polipoètic, de discursos i recitals, de molt riure i molt indignar-se ho demostren. Ovidi encén l’esquerra, ens posa a tots una samarreta vermella feta de cortines i ens recorda que fa vint anys calia aixecar-se i que ara cal seguir dempeus.