Guillem Roma

Què és l’amor? És l’ordre i la sensatesa o és el caos i la llibertat? És voluntari o és inevitable? Siguem simplistes, busquem allò primari: tot és cosa de l’oxitocina. L’oxitocina és una hormona que juga un paper clau en les relacions personals: actua creant els lligams afectius i generant la confiança entre les persones. En definitiva, és el creador de l’amor. I no tan sols entre parella; també entre família i entre amics. Amics com els que varen acompanyar a en Guillem Roma ahir a El Born, al seu concert titulat “Guillem Roma i amics”.

Oxitocina (Autoeditat, 2012) és, a més, el nom del segon CD del músic de Manlleu, un àlbum que ahir ens va oferir en directe barrejat, com no podia ser d’altra forma, amb els temes de Nòmades (Autoeditat, 2014), el seu darrer treball i en tota la seva esplendor, acompanyat de la seva Camping Band Orchestra: Marc Cases (bateria i percussions), Albert Vila (baix i contrabaix), Guillem Plana (guitarres), Manel Valls (trompeta) i Coloma Bertran (violí). El combo perfecte per al seu recital a mig camí entre la música llatina i la música dels Balcans.

En Guillem Roma és un geni. Amb una base musical impol·luta i innegable va executar un concert polit fins a l’últim detall però obert a la improvisació, a l’espontaneïtat i al descontrol. Tot plegat transmetent de la manera més loquaç de les maneres, un discurs gens fàcil de transmetre però que va saber fer arribar escollint com a vehicle la música, un mitjà “sense fronteres ni límits”. Un plantejament que parlava des del més personal dels seus conflictes, des dels seus amors fins a les seves pors; i també del més comú a nivell universal, des de les injustícies socials fins al canvi climàtic. Temes gens fàcils d’explicar però que ell va narrar amb un somriure a la boca i una dansa a la cintura.

Tot plegat entre amics. Primer les cordes de Aupa Quartet, després la veu d’Alessio Arena i finalment la percussió corporal i coreogràfica de Santi Serratosa i Mariona Castells, passant també per tres percussionistes que varen pujar del públic, entre ells un jove músic que no devia passar dels vuit anys i l’avi d’en Guillem, que sí que els passava, així com també dues parelles de balladors que varen pujar mig d’espontanis.

Em quedo amb el que cantava amb “Dejarnos ir”, una ranxera ‘progre’; amb “Foc”, un folk balcànic i amb “La tendència natural”, possiblement una de les cançons més boniques de la nit. En elles va posar sobre la taula el desequilibri d’aquest món; un desequilibri que hem produït nosaltres en remenar-lo massa, en vendre’l. Un desequilibri que s’arreglaria amb la regeneració d’un món que sembla que necessiti cremar per renéixer de les seves cendres, eliminant el que li sobra, “eliminant la corrupció, la mentida, el poder dels diners i tot això que ben mirat valdria més posar a la foguera”.  Tot i així, com deia, “igual que passa amb els rius, amb els pobles i amb els amors, tot té una tendència natural, que acostuma a posar les coses al seu lloc inexorablement”.

La música d’en Guillem Roma és la personificació d’aquella frase que diu “el mitjà és el missatge”. És la demostració de que per transmetre l’important és el com. És la demostració del poder de la veritat de les paraules sinceres. És la demostració del poder de la música.