Nyandú

El creixement de Nyandú durant el 2015 no té nom. A contracorrent de tot, amb un estil gairebé inexplorat a Catalunya i tan sols amb tres instruments, han sabut fer-se lloc al hall of fame dels grups del moment, i s'han consagrat així a casa nostra com un dels ineludibles. Mostra de tot plegat ho és BUM! (Música Global, 2015), un CD sobre el qual ja s’ha dit tot i tot ha estat bo. També ho evidencien els gairebé 50 concerts que han fet presentant-lo, entre els quals els dos que van fer la setmana passada a l’Heliogàbal de Gràcia.

Cervesa en mà i amb les seves acolorides camises, començaven saludant: “Hola! Som els Nyandú de La Torre d’Oristà!”, amb el patriotisme que els defineix. “La vida”, “I love you”, “Avui fa bo”... Era un no parar. Un gran tema darrere l’altre que semblava que hagués de fer baixar el bar vermell. Per l’energia amb la qual tocaven era com si no tinguessin temes ni més bons ni més dolents, com si tots fossin el seu millor tema, cosa que costa molt d’aconseguir.

Sobretot això: energia. Durant el directe treballadíssim que tenen, no dubtaven (sobretot Nandu Orriols, pletòric com sempre) a saltar, ballar i cridar, desafiant enredar-se amb els cables o caure sobre la bateria o el mateix públic. Una energia que possiblement va arribar al zenit amb “Cintura d’abella” i el seu solo de guitarra que encara no entenc com va fer sonar mig a l’aire, mig de peus a terra, i que va acabar amb un: “Fot calor, no? Va parir!”. És clar que fa calor si saltes així, bèstia!

Per anar acabant, moment tendre amb “Ara vaig caminant sol”, del seu primer disc, amb tot el públic fent les segones veus. Però tan sols era una tècnica per despistar, perquè acabaven, naturalment, amb “Ens tornarem a veure” i volaven i el públic volava i tothom volava. Visca Nyandú!