Maria Arnal i Marcel Bagés
Ambient càlid i cançó popular. Ni més ni menys que vuitanta persones van gaudir aquest divendres d’una vetllada única amb els cants de batre i de treball, nanes, fandangos i jotes de la vocalista Maria Arnal. Músiques de tradició oral de la península Ibèrica extretes d’arxius i fonoteques que la badalonina i el seu inseparable guitarrista flixanco, Marcel Bagés, van fer seves en un exercici de reinterpretació digne dels temps més contemporanis. La cançó popular no havia estat mai tan al dia: membres de Compartir Dóna Gustet -col·lectiu que estudia les connexions entre les formes de transmissió de la tradició oral i les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies-, la parella va fer protagonista la guitarra elèctrica de Bagés, que en alguna ocasió va desviar les mirades d’Arnal i la seva eclipsant veu.
Només va caldre mitja hora perquè s’esgotessin els seients disponibles. Puntual, el públic del Centre Cívic Golferichs va rebre el duet amb la calidesa que ells mateixos correspondrien durant tot l’espectacle. Una atmosfera íntima i propera però a la vegada apassionant, els somriures i la interacció amb els assistents van regnar durant l’hora que es va allargar el concert, seguit amb especial delit per un grup de dones grans que ocupaven les primeres files. El gaudir era generalitzat i la compenetració entre els artistes feia tot plegat encara més acollidor. Les remescles d’Arnal i Bagés semblaven acabades de néixer, i algunes podrien aparèixer sense problemes a les pàgines de més actualitat dels mitjans de comunicació: és el cas, per exemple, d’un fado portuguès que parlava de ciutats abocades al turisme, ciutats en venda. El concert, el va obrir un cant de batre de la zona d’Alacant, un dels quatre temes que componen el seu disc més recent, Remescles, acoples i melismes (Autoeditat, 2015).
Per descomptat, els referents més coneguts van recollir els aplaudiments més intensos. La versió de “A la vida” del cantautor valencià Ovidi Montllor -amb final apoteòsic d’Arnal inclòs- va aixecar passions entre un públic ja de per si entregat a la fi de cada cançó. Va destacar també una cobla al voltant de l’exili de la miliciana antifeixista Marina Ginestà -protagonista d’una fotografia icònica de la Guerra Civil espanyola- i la interpretació d’un cant de batre inèdit. “El ball del velatori” i “No he desitjat mai cap cos com el teu” -un poema de Vicent Andrés Estellés convertit en cançó- són dos dels nous temes de la parella que van sorprendre gratament. Després d’alguns intents, Arnal va aconseguir que el públic entonés amb ella els versos de la darrera cançó.
