Cucurelles

En la música jove es produeix imprescindiblement una constant renovació dels referents i dels estils, cosa que es resumeix en el progrés musical de qualsevol escena. Les modes són bones quan passen, i quan passen és que alguna cosa ha canviat, o almenys, i potser encara millor; evolucionat. Els protagonistes d’això en són per elecció natural, els grups joves.

Però què passa amb la música considerada “per no tan joves”. Els estils consolidats segueixen basant-se en els mateixos referents? Les escenes madures són un estancament musical? Doncs a Catalunya almenys, no.

En desconeixença suficient com per a no poder jutjar l’estat de salut d’estils com la música clàssica a Catalunya, altres estils històrics, afirmo que estan en un meravellós estat de salut. Exemples d’això en són el jazz o el blues; la música negra en general. Tots ells tenen representants catalans, alguns més joves i d’altres de no tant que glorifiquen la borsa musical al país. De fet és per això que crec que ningú s’estrenyerà les dents si dic que Barcelona és la capital de la música negra a Europa.

Això mateix passa amb el funk. L’exemple del funk és curiós però. És un estil eminentment d’arrel negra, però ja ha patit una modernització que l’ha fet ramificar-se. Culpa d’això n’és precisament l’interès dels grups joves per l’estil, que inevitablement l’han fet a la seva manera.

A Barcelona tenim referents funkies, oi tant. The Slips temps enrere, els pioners La Fundación Tony Manero, o a les Espanyes O’funk’illo o The sweet vandals, per exemple, en són alguns. Tot i això, i torno al principi, a la música jove (i per música jove em refereixo a la que arriba al gran públic), no és l’estil més visible. Potser fins ara.

Sempre dic que per triomfar en la música, com a grup, només tens dues opcions: fer el que fas molt bé, o inventar-te alguna cosa. Doncs com a punta de llança d’aquest barrig-barreig d’idees, i tenim els The Risas, que a mi em roben el cor. Tot i que això potser ja és problema meu.

Més enllà de ser de manera excitant, uns joves que de la mateixa manera que es podrien haver posat a fer ska han canviat i s’han posat a fer funk, i a més en català, de manera que han innovat, també fan molt bé el que fan. Ja tenim doncs la fórmula perfecta de l’èxit doncs.

Parlem d’ells. Onze músics ben formats i ben plantats que s’ajunten al Vallès ara farà gairebé 8 anys. Ara presenten el seu segon àlbum de temes propis, aquest saborós Cucurelles (RGB Suports, 2016). I aneu amb compte, perquè tot i ser un disc aparentment digerible i de fàcil ballar, que ho és, també et permet anar més enllà.

D’entrada és un disc conceptual. Potser de conceptes eteris i impressionistes, però conceptual. Són joves, esbojarrats i feliços, podrien ser catalogacions fàcils que faria algú que ho veiés des de fora. De fet el seu lema és buscar la felicitat a partir de quatre pilars: "crear, reflexionar, estimar i festa extrema". Conceptes que ja intueixen que tenen profunditat però que també s’ho saben passar bé i que ja entenem escoltant el disc i les lletres mig absurdes mig romàntiques.

Part de la seva innovació també la trobem a l’estil. Partint del funk més americà i més clàssic, han modernitzat el concepte. Alguns temes recorden a les sintonies de barri de Los Angeles dels vuitanta i em fan imaginar a Will Smith a Bel-Air jugant a bàsquet i escoltant The Risas amb el radiocasette sobre l’espatlla. Tot i això, no han tingut por en afegir a aquest funk bàsic diguem-ne, coses vintage però no tant com vocoders o coses actuals com sintetitzadors i samplers. Això últim, quan sona a “Queda’t” o a “Et vull fer un favor (superglue)”, per exemple, recorda per força i de manera extasiant a Daft Punk.

Per mi, un disc rodó en què tan sols trobo a faltar la potència del directe. Entenc la dualitat dels dos conceptes i m’encanta que en directe hagin sabut fer una cosa ben diferent, ho trobo essencial, però penso que potser han volgut fer un disc massa per escoltar quan ho tenien tot per fer-lo encara més per ballar. Tot i així segurament ho dic encegat per la fascinació que em produeixen en directe.

Potser ho dic com a fan del funk i no del tot objectivament, però no seria genial una nova alenada d’aquest estil? Potser els The Risas ens explicaran com fer-ho mentre es converteixen en neo pioners. En tot cas, de moment, gràcies per atrevir-vos! Ho feu molt bé!