Canet Rock

Festa fins que surti el sol

Pau Planas

Encara no són ni les cinc de la tarda quan el tren ens deixa a l'estació de Canet de Mar. Em fixo amb un grup de gent que puja, vestits amb samarretes de Motörhead. Deuen anar cap al Rockfest, penso. Contrasten amb les desenes de joves que baixen vestint samarretes de Txarango, Zoo i companyia. A fora, un fort desplegament policial ens dona la benvinguda.

No plou i això és la millor notícia. Enfilem cap al Pla d'en Sala, juntament amb centenars de persones més. Els bars i restaurants que anem trobant pel camí treballen a tota velocitat per poder donar resposta a les més de 20.000 persones que s'espera que passin pel festival. El recinte de concerts es comença a omplir amb comptagotes. Molta gent ha optat per quedar-se fora bevent i fent petar la xerrada abans no arribin els concerts més esperats.

A dins, Raska obren foc davant d'un públic encara escàs però més nombrós que altres anys en aquest tram inicial. Acaba el concert i ara són Hora de Joglar els que s'enfilen a l'escenari. A l'entrada del backstage, no puc evitar fixar-me amb com els integrants de Raska surten i es troben amb els seus familiars. Tot són felicitacions per un grup que ha arribat al festival després de guanyar el concurs de bandes emergents i que ha aconseguit guanyar-se el públic amb un directe contundent i enèrgic.

Passen les hores i l'espai cada vegada està més ple. La Iaia i, sobretot, Gossos han vist com el Pla d'en Sala començava a presentar l'aspecte de gala a l'espera de Jarabe de Palo. Quan Pau Donés surt a l'escenari desbordant energia per tots costats, el ple ja és absolut. M'acosto al lateral del recinte i intento comprar Canetums -la moneda que el festival ha impulsat per aquesta edició-. És un mal moment. És hora punta i em toca fer prop d'una hora de cua. Segueixo el concert des de la distància i "La flaca" m'agafa quan, per fi, estic arribant a les taquilles. La cua sencera es posa a cantar, igual que tot Canet. La gent atura qualsevol conversa i qualsevol altra activitat i s'entrega al superhit de Jarabe.

Ja amb els Canetums a la butxaca sento una guitarra. Miquel del Roig acaba de pujar a l'escenari secundari. La gent corre per veure'l. Els que encara fan cua comencen a ballar com si fossin al mig del concert. Aquells que havien buscat un espai allunyat per seure i descansar es posen drets a l'instant. El Pla d'en Sala s'entrega com no ho ha fet en cap altre concert. Per moltes vegades que vegi aquest efecte -que es repeteix a cada actuació del cantautot- no deixa de sorprendre'm. Miquel del Roig és un fenomen digne d'estudi.

Els Amics de les Arts són els següents a passar per l'escenari i ho fan amb els grans èxits. Grans èxits antics i grans èxits del darrer treball. M'acosto cap a davant just quan sona "El seu gran hit". Canet esclata al crit de "ways in the gavel" i es fa evident que el grup acaba de veure néixer un nou èxit que ja pot competir cara a cara amb els "Jean-Luc", "4-3-3" o "Louisiana o els camps de cotó". També a ritme d'èxits arribaven Sopa de Cabra. Amb un repertori escollit pel públic convertien el festival en el moment karaoke amb peces arxiconegudes de tota la seva trajectòria.

Durant alguns moments, la pluja ens havia amenaçat, però l'havíem esquivat i la nit avançava sense contratemps. Arribava el moment de la traca final, amb marcat perfil jove. Era l'hora de donar-ho tot, si és que encara quedaven forces. Ningú volia abandonar el recinte i cada concert feia vibrar Canet. Zoo, Itaca Band, Buhos, Doctor Prats... No hi havia descans. Directes explosius, carregats de potència i que portaven el festival cap al final ja clàssic.

El sol començava a despuntar i Txarango prenien l'escenari. Canet Rock no és el mateix si els del Ripollès no hi són per donar la benvinguda al nou dia. Les forces eren escasses i les cares de cansament unànimes, però el públic es resistia a marxar abans d'hora. És aquell moment que fa únic el festival. Un moment emocionant, on la son es fon per un instant per acabar a dalt de tot, cantant i ballant, com una lluna a l'aigua, com si no hi hagués demà.