La Mulata

La güira és un instrument de percussió, de forma cilíndrica, que es rasca amb una mena de raspallet allargat, i fa un soroll força particular. La güira ve de República Dominicana, i Enric Ràfols, el Mestre Raf, que toca aquest instrument a La Mulata, té clar que, si pogués viatjar a qualsevol lloc del món, aquest seria el seu destí: aquesta illeta paradisíaca al bell mig d'Amèrica i de l'Oceà, un indret on perdre's, on deixar-se seduir per la música i ballar.

Jo m'imagino una jove de cabell afro i pell de color de cafè amb llet, mestissa, tancant els ulls en una bafarada harmoniosa de salsa, merengue. Ostres, no falla: música, festa i menjar condensades en cada una de les anteriors dues paraules. Ja fet, la imatge, la frase, suposo que condensa força la idea que hi ha darrere de La Mulata. Ells són una macedònia: una suma de components aleatoris que no tenen res a veure entre sí, però que són, cada un d'ells, imprescindibles per crear una mescla deliciosa.

De fet, possiblement la seva música no es podria entendre sense tenir en compte aquesta idea: música festiva, de colors, amb gustos intensos i harmonies originals, divertides, dolces. “Mestissatge llatinoamericà” diuen ells, sense dubtar-ho: una mescla d'estils molt diferents que conforma un caràcter propi, únic, com una macedònia, sí.

Més enllà de les metàfores culinàries que es puguin establir si parlem de La Mulata, la veritat és que els músics que en formen part vénen de móns completament diferents. Oriol Corroto, el guitarrista, ja ho diu: “Venim de heavy, de pop, de rap, de cobla, jazz.. De fet, l'única cosa que tenim en comú és que ningú prové de música llatina completament.” Horaci Briansó, baixista del grup, comenta que ell venia del món del heavy i entrar al grup va implicar per a ell un procés de “molta escolta de merengue”. El saxofonista del grup, Jordi Sitjes també fa la seva aportació: “Jo vinc de la sardana i necessitava moure el cul. Era la meva prioritat”.

Tal com diuen, la cooperativa La Mulata ha implicat certs canvis i un gran enriquiment en la trajectòria musical dels membres del grup. Venien de móns diferents, tenien nivells musicals diferents: alguns tenien alguns estudis musicals, d'altres han après només de la pròpia pràctica. Però, tot això, en el fons, ha comportat un gran enriquiment pels músics. “Aquestes diferències de nivell ens han permès a tots aprendre molt perquè tothom coneix el seu instrument però en el grup en veiem molts més” apunta l'Horaci.

El Raf m'explica que, en vista de la poca oferta de professors de güira a Catalunya, ell va aprendre a tocar el seu instrument mirant tutorials de YouTube i, precisament, tocant-lo. Roger Batllori, directament, si bé és músic i interpreta diversos instruments, no es considera cantan, “però les circumstàncies de la vida m'han portat a pujar a un escenari i agafar el micro. Quan em van contactar buscant un cantant, vaig pensar que no sabien a qui estaven dient-li però m'hi vaig engrescar.”.

Quan parlem dels estudis musicals encentem un debat força interessant. Bé, no es pot considerar debat un discurs compartit per diverses persones. Parlem de la bellesa de compartir música de forma instintiva, natural. “Precisament, que entrem al local d'assaig tota la normativa es deixa fora i regna el caos, però també és bonic, que sorgeixen les coses sense seguir un patró fixe” comenta l'Oriol.

I, fruit d'aquest bell caos, va sortir a la llum Marenga (Autoeditat, 2017), el primer disc del grup, el passat mes de gener. Era una altra mostra d'aquesta macedònia tropical, en aquest cas de cançons: totes molt vives i amb un missatge potent , però diferents i independents entre elles.

UNA COOPERATIVA MESTISSA

M'agrada que, a mida que avancem la conversa i de manera natural, veig com la idea base del grup es plasma en cada detall de la manera que tenen els músics de relacionar-se entre ells. La idea de la cooperativa: una suma de persones on “tothom té veu i vot sobre com es faran les coses”, defineix en Raf. El Roger ho desenvolupa: “tothom hi participa i ningú i té una tasca assignada, de manera que tenim un funcionament més lent, però que, en el fons, agilitza les coses i fa que ens sentim més de tots el que fem”.

Els seus companys assenteixen i els ajuden a aprofundir en el concepte de cooperativa, de la cooperativa La Mulata. L'Oriol m'explica que, a l'hora de composar les músiques i les lletres, el sistema és el mateix: “algú porta una idea i a partir d'aquí tots comencem a desenvolupar-la i treballar en aquesta idea”. “El fet que no sàpigues harmonia per escriure una volta d'acords no t'impedeix fer una lletra o tenir idees de què fer en les cançons. És un procés obert.”apunta Sitjes.

I bé, no ho oblidem: “tot és política”. Raf ho diu, i la idea de cooperativa també. “L'estructura que dónes a un grup de música és política, escollir una professió altra també és política... Al final es barreja amb els valors i la manera de treballar. Per tant, aquest funcionament sí que està molt relacionat amb que tots som persones molt d'esquerres, tot i que no és que hi estigui vinculat directament de forma explícita. Però, òbviament, hi ha unes idees de base que compartim.”

L'objectiu de fer el grup no era fer militància política però la seva manera de parlar, d'explicar i valorar les coses, les seves idees deixen clar que La Mulata és una cooperativa mestissa. Cooperativa perquè tot hi suma, perquè tothom hi val igual, perquè les idees es comparteixen i el treball es fa en equip. Mestissa, perquè és suma de cafè i de llet, de música llatina i cultura catalana, de moltes peces i instruments diferents que conformen un tot respectuós i insumís, però també afruitat, amb molt de sucre.