Bandes sonores a mida

Guitarrista de La Barraca

Què passaria si tinguéssim una banda sonora que ens acompanyés durant tota la vida. Sí, com a les pel·lícules. Fa temps que em passa la idea pel cap. La intenció és vendre-la algun dia a una multinacional i fer-me milionari, però de moment començaré per explicar-vos-la a veure què us sembla. El concepte és senzill: una base de dades amb totes les cançons del món i un programa informàtic capaç de saber quina és la més adequada per a cada moment. Els aspectes tècnics i com es materialitzaria la idea són petits detalls que encara no he pensat gaire perquè sóc de lletres, però segur que quan arribi el dia algun amic enginyer em dona un cop de mà. El que sí que tinc clar és la hipòtesi: estic bastant convençut que si existís tot aniria millor i que probablement seríem més feliços. Pels qui ja us esteu posant nerviosos només de pensar en haver d’estar escoltant música les 24 hores del dia durant tota la vida, tinc una bona notícia: també hi hauria silenci. De fet, durant la major part del temps seguiria havent-hi silenci. La gràcia d’aquest invent ha de ser que la música només aparegui quan la necessitem. Hi hauria qui en voldria a cada moment i qui cada setmana. A aquests últims no els entenc massa, però al món hi ha de tot.

Posaré possibles exemples reals perquè ens entenguem millor. T’acaba de deixar la nòvia o el nòvio, estàs destrossat i camines sense rumb pel carrer fins que comença a sonar “Vespre” d'Els Pets. Mentre avancen els versos plores com no havies plorat mai i treus tot el que portaves dies aguantant. Quan acaba i sents com comencen uns nous acords, te n’adones que no saps per què, però que estàs millor i durant aquests quatre minuts tan tristos, sembla mentida però has aconseguit ser una mica feliç. O l’exemple contrari, que tampoc cal ser tan dramàtics. Acabes de fer el primer petó a la noia o al noi que fa temps que et torna boig i, mentre vas cap a casa, es posa a sonar “Esbarzers” de La Gossa Sorda. Seria bastant apoteòsic, no? L’últim, va. Vacances, vespre d’agost, estàs assegut a la platja amb els teus millors amics fent una cervesa i mirant el mar. Després d’haver parlat de tot el que es pot parlar i pensar que res pot millorar el moment, de cop (ja estudiarem com coordinar diferents bandes sonores), se sent “Benvolgut, permet-me suposar...”, i canteu Manel com a hooligans des del primer a l’últim vers. Em podria passar hores posant exemples... Suposo que ja us heu fet una mica la idea de per on va la cosa.

Una estona després d’haver escrit aquests dos paràgrafs anteriors acabo de pensar que si a un soldat en plena guerra li poses Trash Metal, potser la hipòtesi hippie i optimista de més amunt, que fa dues hores tenia tan clara, queda una mica tocada. En tot cas, ja miraríem com ens ho fem. Potser els soldats no cal que ho facin servir, o els hi posem alguna cançó tranquil·leta i maca del Pau Vallvé perquè es relaxin una mica i reflexionin. Ja m’ho pensaré.