Recomanacions de l’equip

Moviments salvatges (Música Global, 1995) va ser el disc que va suposar l'esclat definitiu de Ja T'ho Diré. Els menorquins, establerts ja a Catalunya, portaven un parell de discos, però va ser el tercer que els va fer saltar a primera línia. "Si vens" hi va tenir bona part de culpa. La que possiblement sigui una de les cançons més boniques escrites mai en català, però, no era més que la punta de llança d'un treball on ja T'ho Diré mostraven tot el seu arsenal i es reivindicaven com un dels grups amb més potencial del moment. 20 anys després, recuperar aquell disc encara és una delícia.

La reformulació dels projectes acostumen a trasbalsar a tots els membres, aquesta és una afirmació amb la que segurament tots hi estareu d'acord. No obstant, crec que és necessari para per reflexionar sobre què estàs fent i si ets feliç dins de la teva zona de confort -no us espanteu, la revista segueix tot i perdre algun membre pel camí aquest estiu-. De la mateixa manera que els terrassencs Boxets van canviar de cantant i bateria i van orientar la seva proposta cap a un rock més melòdic. A prop (Temps Record, 2016) és un punt i seguit. De fet, és una recopilació de les cançons dels seus darrers àlbums amb una nova sonoritat. El nou format acústic i intimista permet una reflexió més profunda de les lletres, per així poder entreveure el punt de quotidianitat que s'hi pot trobar en elles.

Fa més de 20 números que parlàvem d'iLLA CAROLiNA a la revista, mentre gravàven el seu tercer disc. Avui em ve de gust recomanar-vos Bengala (Buenritmo Records, 2014), el seu segon disc. Temes al voltant de les relacions amoroses que fan reflexionar, amb el pop indie com a protagonista. Encara que no compartiu la situació amorosa que defineix el disc, escolteu-lo i penseu-hi, empatitzeu i enteneu!

Si Mishima va ser el grup amb el qual vaig descobrir el pop en català, L’amor feliç (Warner Music/ The Rest is Silence, 2012) en va ser el primer tast. Verge d’aquests sons, vaig escoltar els seus temes fins que se’m van fer banda sonora. “L’última ressaca” va ser l’himne d’un estiu, per causes òbvies, “La vella ferida” em sonava a sintonia de ràdio, tan familiar com la cançó que et desperta amb l’alarma del mòbil i “No existeix l’amor feliç” em va ser un lema vital; em semblava que de tant melancòlica, rebel. En certa manera, aquest disc em va educar, em va explicar reflexions que mai havia trobat en cap altre grup i menys en cap altre estil. L’amor feliç seria un dels meus discs de capçalera, per portar massa coses de mi. Potser a vosaltres, quatre anys després, si l’escolteu us passa una cosa semblant.