Recomanacions de l’equip

Com una bomba de rellotgeria, el darrer disc de Senior i el Cor Brutal ho engegava tot pels aires. El valencià no té pèls a la llengua i no s'estava de clamar contra tot. "Els tancs i la sang i l'amor ens faran lliures" cantava a "Tancs". Tota una declaració d'intencions. Un autèntic acte de violència armat d'un rock contundent que trencava amb la línia de València, Califòrnia (Malatesta Records, 2013), el seu anterior treball. Ja fa uns anys d'aquell Poder del voler (Malatesta Records, 2014), però val la pena no oblidar-lo.

Aquesta setmana us recomana un dels grups més infravalorats del país, i és que és irònic que tot i haver creuat fronteres, seduint tan a grans ciutats europees com a grans festivals asiàtics, i compartit escenari amb el mític Marky Ramone -el bateria de Los Ramones- no va aconseguir suscitar mai l'interès que es mereixia a casa nostra. Dept. feia més de quinze anys que remaven contracorrent creient en el que feien -perquè s'ha de reconèixer que el que feien era excel·lent- deixant de banda les modes i les tendències actuals van oferir directes enèrgics concorreguts únicament pels fans més fidels a la banda.

Del pop al folk. Del folk al jazz. Del jazz a la bossa nova. Del món a Viladecavalls. Tot tipus d'estils recorren les venes del primer disc d'en Roigé, Paracaigudes (RHRN, 2016), que, literalment, arriba lligat d'un petit paracaigudes (busqueu el disc en físic, us endureu una sorpresa!). M'agrada perquè tot i que desprèn ritmes de felicitat, hi ha lletres de denúncia, lletres de nostàlgia, inclús el poema 'Los Nadies', d'Eduardo Galeano, exquisitament musicat. No us el perdeu, ni els 11 temes d'autor d'aquest disc, ni en Roigé, ni cap dels seus projectes, que en té mil i un!

Pels dies bons (Autoeditat, 2014), és el darrer disc de Pau Vallvé, que per mi és com un Bob Dylan català. No ho és per qualitat i genialitat, tampoc exagerem, però sí per eclecticisme i originalitat. Vallvé, tot i la seva gairebé sobreproducció musical (3 discs en poc més de 4 anys) i tot i la monotonia rítmica d’aquest darrer disc, sap transportar a l’oient a un escenari ben diferent a cada cançó però sense renunciar a mantenir un discurs concret durant els 13 temes. Vallvé, com Dylan, és alguna cosa més enllà de la música; un personatge amb un caràcter ben marcat que incita a escoltar-ne la seva música, l’única manera, en realitat, de poder saber de quin personatge parlem.