Medina Azahara

Helena Perelló

Nit de dissabte, Barcelona i una sala que vibra com mai. Un públic d’una mitjana d’edat superior a la cinquantena, però que es mostra més jove que jo mateixa, omple Razzmatazz. Els andalusos Medina Azahara han vingut a donar-ho tot i, obrint el concert amb la mítica “Aprendimos a vivir”, fan una festa que ens fa retornar a tots als concerts de heavy metal dels anys 80.

Cabelleres llargues –tot i que també hi ha caps on el cabell ja escasseja– es mouen amb el clàssic headbanging propi dels concerts del metal més pur, així com s’alcen punys i se sent el crit mai feble d’un públic que en desitja més i més. I és que el públic del concert se les sap totes i les canta sense parar, pica de mans, salta, balla i batega amb el ritme inesgotable del jove bateria. De fet, sembla que el conjunt d’homes i dones amb roba de cuir que configura el públic es conegui des de fa anys, i hagi compartit la mateixa trajectòria. I possiblement sigui així.

La llum juga a coordinar-se amb els ritmes i la intenció de les cançons, creant l’ambient més adient per cada tema. Abans tenyia l’escenari de blau mentre sonava “El lago”. Ara, mentre sona “Juegos a media luz” brilla vermella, com la faldilla de la ballarina que acaba de pujar a l’escenari i belluga la seva cintura ondulada. És íntim i, clarament, un moment especial de la festa, però en aquest concert l’excitació és permanent: tant músics com públic exprimeixen cada moment al màxim.

El cantant, aquell personatge de rínxols rossos i accent cordovès, ens anima constantment a cridar més fort i no deixa la broma pas de banda. Davant el crit insistent del públic “¡Medina, Medina!” ell respon “Callaos, que la gente de prensa se pensará que con la entrada entraba eso”. De fet, després de l’esperadíssima “Necesito respirar”, se’l veu tan animat que ens avisa que no hi haurà pausa perquè “el descanso que hagamos es un tema menos que tocamos”.

Hem fet un recorregut musical que ens ha portat des dels anys 80 fins als últims temes del grup, passant per cançons tan èpiques i mítiques com “Todo tiene su fin”, “Tierra de libertad”, “Paseando por la Mezquita” o “Córdoba”, amb el seu toc nostàlgic i patriòtic. I no falten fragments d’algunes de les cançons més conegudes del món del heavy i el rock: amb el teclat, Manuel Ibáñez toca la introducció de “Jump” de Van Halen. Els músics també interpreten fragments de “The Trooper” dels llegendaris Iron Maiden i “Take on me” d’A-ha. El solo de guitarra? Amb la boca!

El públic embogeix quan es presenten els intèrprets, sobretot quan es parla de Paco Ventura i Manuel Martínez, el guitarrista i el cantant del grup, els únics membres que n’han format part des dels inicis fins a l’actualitat. “¡Quién iba a decir que desde una ciudad tan pequeña como Córdoba se podía hacer algo tan grande como es la música!” comenta Ventura just abans de començar la potentíssima última cançó del concert, “Palabras de libertad”, que ens deixa a tots amb el cos cansat, aquell dolç somriure als llavis i ganes de més, com un orgasme.