Recomanacions de l’equip

La presentació del tercer disc d'en Cesk Freixas va ser també el meu primer concert. Amb l'Auditori ple, i amb col·laboracions de luxe, va fer que aquest disc passés a ser un dels meus referents. El seu single més conegut, "La petita rambla del Poble Sec" ha passat a ser banda sonora de molta gent, però La mà dels qui t'esperen (Temps Record, 2009) és molt més que aquest single. Cada cançó té una història i una força particular darrere que fan que aquest sigui un projecte polític i musical imprescindible. I no oblido tampoc el detall de fer una portada on pots deixar la mà marcada amb la teva pròpia escalfor, que esdevè un giny molt bonic per representar el títol del treball.

Amb aquest segon treball discogràfic, Roger Margarit fa un pas cap a la maduresa -tant personal com musical- traslladant-nos a un món imaginari creat a partir de les seves pròpies vivències i inquietuds. Coure les cançons durant una etapa fosca de la seva vida, li ha permès parir un disc íntim i sentimental i anar més enllà de la cançó d'autor oferint melodies pop amb certa influència jazzística. Si encara no us he acabat de convèncer, dir-vos que amb un productor com Pere Jou al darrera és una aposta més que segura. Així que no ho dubteu i animeu-vos a escoltar aquest jove rubinenc!

La Terraseta de Preixens no són caps nouvinguts. Porten anys els escenaris, però ha estat amb el seu darrer treball quan s’han destapat com una banda a tenir molt en compte. Un disc festiu, enèrgic i divertit que, personalment, va ser una de les grans troballes del 2015. Si bé ja feia anys que La Terrasseta mereixien tenir un ull posat sobre seu, amb aquest disc sobrepassen qualsevol expectativa. Rauxa i reivindicació que s’ajunten al llarg de 12 peces que farien embogir qualsevol festa major.

Fa amb prou feines unes setmanes us deia meravelles del darrer disc en solitari de Joan Miquel Oliver i tot i que odio que quan es parli d'ell es parli obligatòriament d'Antònia Font (i viceversa), avui us recomano que escolteu Antònia Font. De qualsevol manera, si bé és cert que Oliver era el papa i la mama de l'Antònia, ella era prou gran per a ser tractada com a grup i no com a un sol músic. Cada dia que passa sense ella m'adono més de com de gran era i avui us recomano Lamparetes (Robot Innocent Companyia Discogràfica, 2011) perquè us adoneu tal com ho he fet jo, que Antònia Font va ser i és el gran grup del rock alternatiu en català.