Roger Mas

Roger Mas recupera la seva faceta de cantautor clàssic amb Irradempt, un treball forjat totalment en solitari només a guitarra i veu. Un àlbum que trenca amb els últims projectes del cantautor, on s’havia acompanyat de la Cobla Sant Jordi i, més tard, havia tornat pel camí de les serps, amb el que possiblement era l’espectacle més elèctric de la seva trajectòria.

Segons l’Institut d’Estudis Catalans Irredempt significa "No alliberat, dit especialment d’una província, d’una regió, etc., subjecta a una dominació estrangera, de la qual hom espera alliberar-la". Aquest disc, però, no és més aviat l’expressió màxima de llibertat?

Per mi és un homenatge a la figura clàssica del cantautor. És un disc només a guitarra i veu que vol reflectir aquest sentir-se orgullós d’una cosa que potser no respon als estàndards que un troba actualment. Irredempt definia molt bé el mantenir-te a la pròpia ceba quan la ceba que es porta potser no és la teva.

És difícil fer aquesta aposta per mantenir-se en la pròpia ceba?

Difícil no és, tot i que quan fas una cosa que s’ha d’ensenyar a un públic no només t’interessa fer el que a tu t’agrada sinó que tens en compte que això pugui agradar a aquest públic. Ara bé, tu no saps què agradarà i què no i al final veus que, com més fidel ets al teu propi esperit, més fidel és el públic. En canvi, com més t’intentes acostar al públic, més s’allunya el públic de tu.

Venies de fer un disc amb la Cobla Sant Jordi i de l’espectacle Tornar pel camí de les serps, on apostaves per la guitarra elèctrica i la banda. El canvi és dràstic...

Necessitava treballar sol. Venia d’ajuntar-me amb molta gent, amb molts amics i amb grans músics que aportaven molt a les meves cançons i necessitava aquesta cosa especial que hi ha quan algú està interpretant sol una cançó i no s’ha d’entendre amb ningú més. Aquesta immediatesa i espontaneïtat que es pot trobar si no s’ha de sincronitzar amb ningú més.

Creus que estaves perdent una mica l’essència de cantautor després dels últims projectes?

No, però potser abans no m’hagués atrevit a fer un disc només a veu i guitarra. No em sentia preparat per poder-lo defensar prou bé. Jo no sóc un guitarrista i necessitava tots aquests anys d’ofici per sentir-me prou segur per fer un disc sense segones veus ni segones guitarres ni res. No és difícil que sigui difícil de fer, perquè és el que fas a casa cada dia, però és difícil afinar-ho prou bé perquè no et faci vergonya de llançar-t’hi.

Requereix un punt de valentia fer un disc així?

Valentia o inconsciència.

Més valentia o més inconsciència?

El camí portava cap aquí. Tampoc hi havia res més que m’estimulés en aquest moment i és molt important fer el que realment t’estimula. Ara bé, perquè alguna cosa et faci trempar has de tenir un punt de por. Has de tenir un punt d’inseguretat i necessitar treballar-ho. La gràcia és el camí d’anar-ho a buscar.

"Abans no m’hagués atrevit a fer un disc només a veu i guitarra, no em sentia preparat"

Les lletres tenen un pes molt important en el disc. Què volies transmetre?

Sempre he trobat molt difícil d’explicar les pròpies lletres, fins i tot en els concerts. Tu has escrit allò i no saps ben bé per què. Jo escric perquè dec tenir necessitat de compartir unes emocions i unes vivències però a la vegada tinc necessitat que no s’entenguin del tot. Crec que allò interessant no és despullar-se o explicar el que t’ha passat, sinó anar a buscar l’essència d’una emoció que puguis compartir amb un altre. I aquest altre no cal que sàpiga què t’ha passat a tu.

Aquest disc és apte per a tots els públics? Tothom el sabrà entendre?

No ho sé. Suposo que em tocaria dir que sí però la veritat és que no ho sé.

En els directes t’acompanyes d’una escenografia dissenyada per Lluís Darnés formada per miralls. Què volíeu representar?

Per una banda volíem representar la multiplicitat de significats que poden tenir les cançons i donar profunditat. Fins ara el paisatge sonor eren els timbres de la cobla, el piano o els altres músics i com que ara això no hi és, la profunditat i el paisatge ens el donen els miralls i els jocs de llum. D’alguna manera també multiplica la figura del cantautor. És una manera de dir: “Sí, hi ha una persona sola amb una guitarra, però les cançons evoquen molt més que aquesta solitud”. Partint d’una guitarra i una veu, del mínim, pretenem buscar l’infinit.

"Jo escric perquè tinc la necessitat de compartir unes emocions i unes vivències però a la vegada tinc necessitat que no s’entenguin del tot"

Roger Mas: 5 moments clau

1

Premi Èxit

 

L’any 1996 Roger Mas és guardonat amb el Premi Èxit de Catalunya Ràdio, fet que suposa el tret de sortida a la seva carrera, que s’inicia, un any més tard, amb la publicació del Les flors del somni, el seu primer disc.

2

La consolidació amb Casafont

 

La publicació de Casafont, el seu segon treball, suposa la consolidació de la seva proposta. El cantant rep el premi Enderrock de la crítica i el del públic (els primers d’una llarga llista) i es descobreix com una de les grans veus de Catalunya.

3

Mística domèstica, equador i punt d’inflexió

 

Mística domèstica significa l’equador de la trajectòria del cantautor. Amb només nou cançons, Roger Mas marca un punt d’inflexió a la seva trajectòria amb peces com “L’home i l’elefant”, “Oda a Francesc Pujols” o “El rei de les coses”. El disc li torna a donar dos premis Enderrock a més d’un premi ARC, el premi Altaveu i el premi Puig-Porret a la categoria de cançó.

4

La unió amb la cobla

 

El 15 d’abril del 2011, Roger Mas s’uneix amb la Cobla Sant Jordi per oferir un concert al Petit Palau de la Música. A partir d’allà, el projecte va creixent fins que, l’any següent, cristal·litza en forma de disc on s’hi poden trobar des de peces del repertori habitual del cantant fins a temes inèdits o cançons populars.

5

Cançons més despullades que mai

 

El solsoní sempre ha fet de la llibertat creativa la seva principal arma i amb Irradempt ho torna a demostrar. Lluny de qualsevol convencionalisme, aposta per un treball de mínims –només a guitarra i veu- que trenca amb els seus últims projectes i amb les dinàmiques habituals dins l’escena catalana.