Roba Estesa
Divendres passat, Roba Estesa tenia una prova més que complicada al teatre Kursaal de Manresa. Al hàndicap que la banda no està gens acostumada a tocar en sales tancades i amb butaques se li afegia que dos terços del públic estaven formats per abonats al teatre, la majoria dels quals passaven de la setantena i no les havia escoltat mai. Tot i així, malgrat les dificultats inicials, les del Baix Camp van aconseguir passar l’examen amb nota alta.
A les nou en punt de la nit, una introducció començava a sonar mentre les components del grup anaven apareixent a l’escenari, duent amb elles la primera sorpresa del concert. Neus Pagès (veus i guitarres) havia cedit el seu lloc de guitarrista a Helena Bantulà (guitarres) per una lesió al dit i al costat de Gemma Polo (veu) s’hi va situar Sandra Brake (interpretació en llengua de signes) talment com si hi hagués dues cantants, una cantant en català oral i l’altra cantant en català gestual. Sumades a Alba Magriñà (bateria i percussions), Anna Sardà (baix, violoncel i veus), Clara Colom (acordió diatònic i veus) i Clàudia Garcia-Albea (violí i veus), eren vuit noies dalt de l’escenari en lloc de les sis habituals.
Ràpidament, van començar a enllaçar cançons del primer disc, Descalces (Coopula Records, 2016), on es van notar alguns problemes de so i la fredor de la majoria d’un públic que no les havia escoltat mai. Però després de les versions de la cançó “La Samarreta” d'Ovidi Montllor i del poema “Podries” de Joana Raspall, van continuar amb una versió festiva del “Sóc d’un poble” amb la qual van aconseguir millorar la sonoritat i començar a engrescar els assistents.
A partir d’aquí, l’actuació va anar agafant embranzida amb un públic que es va anar aixecant progressivament. Una versió cent per cent pornofolk de la “Filomena”, nous temes molt reivindicatius i moguts dels quals en va destacar “La mà al foc” i l’”Ai Carmela” sonant en elèctric i en català.
Per últim, van arribar els bisos. Totes juntes van cantar “Som la veu de la revolta”, la van seguir la cançó més feminista del grup, “Les criades”, i van acabar amb les begudes de la terra que donen el títol a la gira d’enguany, “Una altra ronda”. Arribats a aquest punt, la gent més gran entre els assistents, que a l’inici del concert havia quedat una mica desconcertada amb les lletres directes i picants de la banda, estava dreta, cantant i ballant igual que els més joves.
Però, encara quedava la sorpresa final. Amb “La pagesa” sonant de fons, totes les components van sortir amb el mocador al cap i les ulleres de sol amb els que típicament acabaven la gira passada i van ballar la coreografia que elles mateixes van inventar amb tot el públic dempeus i imitant els passos.
Molt de tant en tant, apareix un grup que, a part de compondre i tocar cançons que agraden a tothom, trenquen amb el panorama musical establert i converteixen en habitual alguna situació que abans no es podia ni imaginar. En el cas de la música en català, si els grups del rock català van aconseguir que tocar en la llengua nacional no fos percebut com un fet estrany, les del folk calentó estan normalitzant la presència de grups formats íntegrament per dones dalt dels escenaris.
