No callarem

180 graus de classe obrera. 180 graus de joves compromesos units per la música i per la causa. 180 graus, mai millor dit, perquè el Parc del Gran Sol de Badalona fa forma d’amfiteatre. 180 graus, doncs, d’una gent amb els 5 sentits concentrats en lluitar pels seus ideals i, per què no, gaudir d’un dia de bona música. 5 sentits.

Si no t’importa, faré una cosa que mai no s’ha de fer, però, amic lector, prometo no reincidir-hi gaire sovint. Utilitzaré la primera persona, que quedi entre tu i jo.

Vista: pujo les escales que porten al Parc del Gran Sol i el primer que veig és una paradeta on venen banderes cubanes. Està apunt de començar Txarango, hi ha molta gent. Abans, al matí, havien tocat artistes com Maika Makovski o Albert Pla i, més tard, grups com Mishima o Green Valley. A mesura que ha anat passant la tarda, el paisatge humà s’ha anat fent més i més frondós i colorit. Podríem dir que gran part de Badalona va deixar de banda el futbol, per donar suport a la causa No Callarem, per lluitar per la llibertat d’expressió i contra la censura, perquè no dóna la sensació que els assistents a l’acte hagin vingut només per la música.

Oïda: Compte, que la música juga un paper principal, però els missatges reivindicatius també i val a dir que la cridòria que desperta una cosa i l’altra, és a dir, la sortida d’un grup a l’escenari i el discurs d’algun membre de l’organització i combatent pel megàfon, no disten gaire. De totes maneres, a ningú no se li escapa que la música, avui, és una arma més, una eina per construir una societat més lliure, quan Txarango acaba la seva actuació en haver tocat només 5 o 6 temes. Ha estat curt, però molt intens. Hi ha vegades a la vida que les experiències duren poc, però potser aquí mateix resideix part del seu encant. Txarango ha estat poca estona sobre l’escenari, però de forma intensíssima, i aquella part del públic que ha vingut només a veure’ls, a jutjar pel seu gest, ha acabat encantada cantant “Obriu les Portes”, un dels grans hits del seu últim disc El cor de la Terra (Discmedi, 2017).

Tacte: Terra i ciment. Els dos materials dels quals està constituïda la Plaça del Gran Sol de Badalona. Tot l’exterior és un parc de terra, on els nens que havien estat tots els joves que presenciaven els concerts, provablement, havien caigut i s’havien raspat els genolls quan eren petits. Per contra, les grades de l’amfiteatre són de ciment. Quan sec, poso les mans a la superfície llisa i gris i tinc aquella sensació de fredor que dura tan poc, ja que la pedra s’escalfa ràpidament per l’acció del meu calor corporal.

Olfacte: Per posar la nota d’humor, aquest calor corporal, quan es tracta d’un concert que dura tota una jornada, pot deixar pas a fluids que reben el nom de suor i que fan certa pudor, sobretot quan arriben els moments d’alçar els punys per realitzar càntics o reivindicacions. Que quedi ben clar que això que dic és per riure una mica, que ni de bon tros generalitzo i que, de ben segur, surt la mateixa olor de l’axil·la d’un diputat en acabar una jornada al Congrés, o d’un amant del reaggeton en sortir de la discoteca. 

Gust: Gust a victòria. La gent del carrer ha tornat a guanyar. Quan un acte com aquest arrastra tanta gent, només es pot parlar en termes d’èxit rotund, de batalla guanyada. En els parlaments finals del dia, quan Txarango acaba el seu concert i abans que toqui Za!, membres de l’Associació de Veïns i càrrecs polítics parlen precisament d’això, de la gran resposta que el barri de Llefià dóna sempre que se’l necessita. Recorden que, en el seu dia, es va haver de combatre per impedir que en aquell parc en el que jo hi era assegut en aquell moment s’hi fessin blocs de pisos, i es va guanyar. Aquest exemple tan versemblant i literal m’ha convençut una vegada més. Un poble unit, o un barri en aquest cas o, anant més enllà, la classe obrera tota junta pot aconseguir fites que, aparentment, semblen del tot impossibles.

No callarem es pot dir de moltes maneres, i aquest cop s’ha dit cantant.