Xeic!

"Al final, la música és transcriure en lletres allò que vius"
Pau Planas

Dos anys després de publicar 'Som' (RHRN, 2015), Xèic! tornen a la càrrega amb 'La nit és nostra' (U98 Music, 2017). Ens citem amb els ebrencs l'espai cultural Can Ginestar de Sant Just Desvern on, entre escultures de Montserrat Sastre, ens desvetllen alguns dels detalls del nou treball.


Veniu de Som, que era un disc amb molta ràbia. A La nit és nostra, en canvi, hi ha menys ràbia i més esperança?

Aitor Cugat: Sí, podríem definir-ho així. Som és un disc que, quan en vam fer, estàvem vivint uns moments polítics, socials, culturals i econòmics bastant més moguts. Això, vulgues que no, ens va portar a unes lletres que parlaven més del que estàvem vivint perquè, al final, la música és transcriure en lletres allò que vius. Com bé va dir un dia el nostre bateria, però, després de la tronada, ve la calma i ho hem volgut enfocar una mica per aquí. Això sí, sense deixar de banda la reivindicació, que és marca de la casa. Però sí que és cert que amb aquest disc hem intentat posar-hi altres tocs i altres colors que potser no havíem fet servir fins ara.

Joan Farnós: És l'edat això! Ens anem fent grans.


L'edat fa perdre la ràbia?

JF: No, però et fa veure les coses d'una altra manera. Ho veus tot amb més maduresa i això es reflecteix en les cançons.


Hi havia una voluntat de tornar a una visió més optimista?

JF: No, ha sortit així. En este disc el procés de producció ha sigut de dos anys. Estàvem acostumats a fer discos com a xurros i este ha sigut molt més reposat.

AC: Casi que podríem dir des que vam acabar l'altre ja vam començar a treballar les cançons d'aquest.

JF: A més també s'hi ha afegit ell [Aitor] com a compositor, que això també es nota molt. Ell ve del món més pop, és més melòdic i això influix en la manera com estan fetes les cançons.

AC: Tant musicalment com lletristícament. Ell escriu d'una manera i jo escric d'una altra, ell fa música d'una manera i jo d'una altra. I això és el que ha aportat aquesta diferència al disc respecte els anteriors.


Parleu, per exemple, dels refugiats, que seria fàcil que en sortís una cançó molt crua o dura, però hi doneu la volta per treure-hi una mica de llum. És difícil aquest procés?

AC: És un tema complicat. La lletra parla de tot el que està vivint aquesta gent i la canalla que està en estos camps i aquí li hem de buscar el joc per donar-li el nostre rollo i portar-ho cap a aquest ska, ska-rock o reggae. El difícil és agafar una cançó que, per desgràcia, parla d'una temàtica de la qual ens agradaria no estar parlant, però donar-li el nostre aire.

"Estàvem acostumats a fer discos com a xurros i este ha sigut molt més reposat"


Una de les cançons més directes és "A la merda". Al final, la ràbia acaba sortint encara que no es busqui?

JF: Lo títol d'esta cançó va estar en debat i, al final, vam dir: 'Què collons! Tal com ho diem i tal com ho diria qualsevol que ens escolta, així es queda al títol!'.


La preneu com un crit de desesperació?

AC: Correcte.

JF: Una mica, la maduresa de què parlàvem abans també ens permet també fer això. Perquè hem de suavitzar-ho si és una cosa que la podem dir com una bufetada?


En un altre moment potser ho hauríem intentat suavitzar una mica més?

JF: No, però va estar en debat si suavitzar-ho.


També hi trobem cançons d'aire més nostàlgic com "Iaio"...

JF: És que som de zona rural i tots els del grup tenim terres que, o hem treballat, o la treballen els pares, o la treballen els avis. De vegades, en finques que tu sempre has sentit a dir que els teus avantpassats vivien d'allò, veus que ara els marges estan caiguts, molts bancals s'han convertit en bosc... Això fa que pensis que si aixequessin el cap els nostres avantpassats...


Sembla una cançó que amaga molta decepció.

JF: És que estem vivint en un món tan globalitzat i on quatre empreses controlen tot, que fa que la terra no doni per viure i, per desgràcia, molta gent la deixa perdre.

AC: La tendència, a més, és que la gent dels pobles marxi i totes aquestes terres queden abandonades.


A la cançó parleu de què 'no hi ha futur'. Aquesta situació és ja irreversible?

JF: És una reivindicació. Passa també amb aquests macrosupermecats, que fan que el comerç de proximitat s'estigui perdent. Les botiguetes de tota la vida s'estan morint de gana per culpa d'això. S'està fent tot tan gran que ens estem oblidant que hi ha coses que són l'essència del lloc on estem.

"S'està fent tot tan gran que ens estem oblidant que hi ha coses que són l'essència del lloc on estem"


El disc l'obriu amb 'Tanca els ulls'. A qui va dedicada?

AC: Parla del moment en què una persona, durant una guerra, està a punt de ser afusellada. És aquell moment de tancar els ulls per no veure el que està a punt de passar i recordar tot el que has viscut i tot el que deixes a la gent que seguirà el teu camí.


És una cançó on incorporeu electrònica, però després torneu cap a l'ska i els ritmes que us teníem més associats.

JF: És l'evolució, el dia a dia, les modes... Nosaltres som consumidors de música de tots els estils i hem de reconèixer que grups com Aspencat o Zoo influeixen. També ho hem incorporat al directe i encara més bèstia. Al disc només hi ha pinzellades, però en directe n'hi ha molta més.


El disc, però, tampoc és un salt cap a l'electrònica com sí que han fet altres grups. Volíeu evitar distanciar-vos excessivament del rumb que ja portàveu?

AC: No volem perdre l'essència, tampoc

JF: Sí que, en alguna cançó, però, crèiem que una base electrònica la reforçaria i en directe les fa caminar molt millor.


Teniu la sensació que ara ja heu trobat una línia clara a seguir?

JF: Des de Batecs que la vam trobar.

AC: Va ser el punt d'inflexió.

JF: Tant Som com La nit és nostra són herència d'aquell però evolucionats i madurats.


Un dels punts forts del disc són les col·laboracions. Què creieu que hi aporten?

AC: Un disc tan llarg ha de variar. Musicalment ja varia però si li pots aportar una veu que li doni un altre aire a les cançons, es fa més fàcil d'escoltar.

JF: Com diu el productor, 'tiene que haber diferentes matises para que el oído descanse'. Ell té una veu prou potent i pot ser molt pesat escoltar durant quinze cançons una mateixa veu amb tanta potència. Tenir les col·laboracions hi dóna altres matisos i altres timbres que també ajuden a fer un disc més fàcil d'escoltar.


Estem en un moment en què es parla molt del consum ràpid, de singles... Vosaltres, en canvi, aposteu per un disc de 15 cançons i gairebé una hora de durada.

JF: De fet, el productor ens va dir: 'Vull un disc de deu cançons i les deu boníssimes, perquè la gent agafarà només les tres o quatre que més li agradin'. Però potser per això de la maduresa i el futur incert, perquè molts de nosaltres ja tenim famílies, vam dir: 'posem tota la carn a la graella perquè no sabem el que ens deparà el futur'.

"Nosaltres som consumidors de música de tots els estils i hem de reconèixer que grups com Aspencat o Zoo influeixen"

La pregunta de la setmana

Màia
Màia pregunta Quina és la cançó de tota la història de la música que us hagués agradat composar i quina és la que no us hagués agradat composar però haguéssiu composat?
Xeic!
Xeic! respon

AC: La que sí, L'Estaca, de Lluís Llach. És una cançó que ens identifica molt com a poble i crec que si l'haguéssim composat naltros haguéssim triomfat molt.

JF: De les que no, no em centraré només amb una cançó, sinó amb un estil. Qualsevol del reggaeton masclista i de lletres fàcils i dolentes.

El test de La Tornada

Quin és l'últim disc que vau comprar?

AC: Jo penso que l'últim que he comprat és de Jamie Cullum, la de "Twenty Something", i t'estic parlant de fa uns quants anys.

JF: Jo et podria dir l'últim que m'han regalat, que és el d'Els Amics de les Arts.


Com us vau guanyar el primer sou de la vostra vida?

AC: Jo fent de cambrer.

JF: Jo treballant al camp.


Un disc que us faci rics i no poder tocar mai més, o deu discos que no us permetin viure de la música?

JF: Deu discos.

AC: De fet, ja anem pel sisè!


Si poguéssiu tenir un superpoder, quin triaríeu?

AC: Jo volar.

JF: El canvi de lloc instantani.


Amb qui marxaríeu a una illa deserta: amb Núria Feliu o amb Pilar Rahola?

AC: Amb la Pilar Rahola!

JF: I tant, no m'ho pensaria dues vegades!


De quina sèrie voldríeu ser protagonistes?

AC: Jo d'alguna sèrie catalana que fes TV3.

JF: De Merlí!


Completeu la frase: A la música en català li sobra...

JF: Li sobren grups, perquè n'hi ha molts ara!

AC: Jo he pensat el mateix però no ho volia dir!

JF: És bo que n'hi hagi molts, però...

AC: Mos solapem l'un amb l'altre,


Què és més complicat: trobar un festival d'estiu sense Love of Lesbian o entendre una cançó de Tomeu Penya?

AC: Home, entendre una cançó de Tomeu Penya és complicat...

JF: És més complicat la de Tomeu Penya, sí.


En el camp musical, quina és la pitjor crítica que us han fet mai?

JF: Quan vam treure "Tornarem" un diari de Sevilla va fer una notícia que deia: "Un grupo de talibanes catalanes componen un himno para la independencia".


Lluís Llach o Joan Manuel Serrat?

JF: Llach.

AC: Llach.