The Missing Leech

Sangonera erràtica

Quico Gil

Hi ha qui diu que la clau per subsistir al món de la música és trobar un nínxol d’audiència que gaudeixi amb allò que fas. L’antifolk, subgènere del qual forma part The Missing Leech, experiment de Maurici Ribera, ha aconseguit amb el temps generar un públic propi que un dissabte es reuneix a l’Apolo 2 per celebrar el desè aniversari del projecte català. Un concert amb una fórmula inusual: a cada un o dos temes puja una banda diferent a tocar amb Ribera. Les buides ampolles de cervesa es veuen pintades per les diferents llums de colors mentre The Missing Leech puja a l’escenari amb una guitarra d’escala curta i un posat peculiar.

El concert arranca amb un petit monòleg cantat a capella, simpàtic per a alguns, però un intent fallit de començar de forma transgressora. Cordes i bombos comencen a vibrar, però alguna cosa falla a la sonorització; el baix, per exemple, gairebé no se sent, i de seguida es nota que el grup -Les Atxes- estaven supeditats a l’autor i fora del seu estil. L’actitud de Ribera, en ocasions, es troba entre la clàssica d’un cantautor i la d’un camioner molest a la ronda. Les sortides de temps i de to són constants mentre el concert es va materialitzant com un sorprenent exercici de mal gust.

Es nota de seguida que The Missing Leech ha treballat ben poc amb els altres músics convidats, com Vàlius, Estruç o Ginesta, i el resultat és un ‘mismatch’ constant fins i tot tenint en compte la senzillesa dels temes. Assajar durant hores és dur, però és necessari per preparar un espectacle consistent en lloc de donar una imatge poc professional, ampliada en aquest cas pel fet que cada un o dos temes, per un error o problema de so, s’aturava la banda sencera a mitja cançó: ‘’Perdò, perdó’’, demana Ribera.

Les lletres de les cançons donen la impressió de ser el primer que passava per la ment del cantant, que explica el seu concepte del concert antifolk: "És una versió diferent de la batalla de les bandes en la qual tothom és amic". És, per tant, complicat d’entendre's com tantes bandes, productores -sovint visita les ràdios- i locals -ha fet tours a vint-i-un països- li riuen les gràcies. Potser és, com el seu nom artístic senyala, una curiosa sangonera.