Carn, os i tot inclòs
Arribo a les darreres síl·labes, a l’última abraçada gelada i sinistre, i en vull més, vull tornar a escoltar-te, Mazoni, un cop més. Vull que agafis la guitarra de nou i m’expliquis com emprendre el vol, sense banderes. Acompanyat d’aquesta guitarra humil i rítmica, que sense exhibir-se més del compte no deixa de marcar-nos el camí i el pas. Vull sentir-te de nou, que em porteu de la mà, tu i la Judit Neddermann, a descobrir que som part d’un tot que ens abraça.
No t’aturis. Digues-m’ho un cop més. Potser totes les opinions són respectables, però més d’un es mereix el teu contundent no en tens ni puta idea! No calen ni estridències ni distorsions per sonar punyent.
Continua, una estoneta més. Deixa’m seguir paladejant aquestes lletres dolces i gens ensucrades. Aquesta mirada optimista que tot i el mal, no pot més que adonar-se dels guanys col·laterals d’aquest món que se’n va a la merda. No posis el fre. Si no fos perquè el sol i la calor primaveral em criden a través de la finestra, qui sap com m’escaparia de tu!
Carn, os i tot inclòs (Bankrobber, 2017) és d’aquelles propostes que t’atrapen, que et demanen que t’aturis una estona i hi conversis, que et deixis interpel·lar per les seves paraules íntimes i pels seus versos visuals. Al llarg de les seves deus pistes, el músic de la Bisbal d'Empordà ens ofereix la seva vessant més propera. Una visita guiada a través dels seus pensaments i emocions, plena d’imatges i paisatges versats.
Un arriba al final de l’àlbum amb aquella sensació que no hi ha ni un sol additiu artificial o expressió impostada, amb la impressió d’haver rebut molt més que una suma de melodies i lletres ben entrellaçades. Per un moment desitjaria que al prémer el botó sorgís una onzena pista, que no s’acabés. Encara que sincerament seria injust no reconèixer que no hi ha una solta nota sobrera, ni una paraula de més.
