Judit Neddermann

Divendres passat va sortir a la venda 'Un segon' (Satelite K, 2016), el segon treball en solitari de Judit Neddermann. La cantant explora noves sonoritats però manté la sinceritat que ja havia caracteritzat el seu primer treball, 'Tot el que he vist' (Temps Record, 2016).

Vist des de fora, Un segon sembla un disc molt íntim i personal. És així?

Sí, però no era una voluntat preconcebuda. Tot d'una em vaig trobar que estava fent cançons sobre coses que m'emocionaven i quan el vaig escoltar sencer, un cop acabat, vaig veure que era molt intens emocionalment. Vas passant les cançons i es nota que a totes hi ha alguna emoció molt forta que la va fer néixer. Està molt carregat de mi i de com jo sento les coses, però no ha estat per una voluntat d'anar a fer un disc on m'hi deixés l'ànima i la pell.

És fàcil fer cançons tan personals?

A mi m'és molt fàcil. De vegades sí que m'espanto perquè dic 'Ostres, ho estic posant tot aquí!', però els temes els faig de forma supernatural. Em poso a escriure les lletres i em trobo explicant coses meves, però no sento que siguin coses meves. No m'ha fet gens de por continuar amb aquesta línia perquè és el més sincer que faig.

Durant tots aquests anys t'hem vist amb molts altres projectes, cantant cançons d'altra gent. Això és el que fa que, en solitari, vulguis explorar un terreny més personal?

Hi ajuda. A més, els altres projectes no tenen res a veure entre si. Amb els Gramophone Allstars, estic fent coses en anglès i hits del soul; amb el Quartet Brossa, fem el 'Viatge d'hivern' de Schubert, que són uns poemes molt sentits i dolorosos i jo estic, afortunadament, molt lluny d'això. En aquests casos, la meva feina és posar-me a dins i saber explicar el missatge original passat pel meu prisma. En les meves cançons, però, el missatge original és el meu i no decideixo si hi poso  filtre o no, perquè no n'hi ha. El que realment sento se'n va cap a fora. Per això per mi és tan important i ja és quasi necessari fer temes meus i poder expressar el que vol dir la Judit. No la Judit cantant que pot explicar millor o pitjor coses d'altra gent, sinó què diu la Judit autora.

Per tant, hi ha una voluntat de reivindicar-te com a compositora?

Sí, tot i que també és una voluntat que ha vingut com de rebot. Jo no vaig dir 'vull que tothom sàpiga que jo també faig música'. En absolut! Jo em vaig posar a provar de fer cançons i em va encantar. Sóc molt feliç quan sóc a l'escenari cantant els meus temes i ara vull que la gent ho sàpiga, que faig temes, que no sigui només cantant i prou.

Davant de tots aquests projectes tan diversos i que conviuen en el temps, com es fa  per canviar el xip d'un a l'altre?

A mi m'és fàcil. Des que vaig començar a fer música que estic amb coses diferents. Mai he estat dues setmanes fent el mateix tipus de bolo. Fins i tot amb els meus concerts faig formats diferents. Amb Gramophone m'és molt fàcil posar-me el xip perquè és gaudir molt de l'energia de l'escenari, de la part festiva de la música i connectar amb la part negra que porto a dins. Amb 'Viatge d'hivern', però, sí que m'he de concentrar més, perquè ha estat un repte molt fort poder cantar Schubert en català i amb un repertori clàssic i superdifícil tècnicament. Sigui com sigui, però, m'agrada molt poder ser versàtil i fer diferents coses.

"Un segon està molt carregat de mi i de com jo sento les coses"

En aquest disc experimentes amb noves sonoritats. Què has volgut buscar musicalment?

Jo volia buscar que les cançons entressin fàcilment. Pot haver-hi dificultat en l'execució, en la composició i en la interpretació, però a mi m'agrada que ho escoltis i, sense voler, ja t'ho has menjat. Però que alhora t'emocioni, que no sigui que t'ho menges perquè no hi ha substància. Jo tenia els temes fets i llavors vam començar a treballar amb en Pau Figueres i per mi això ha estat el gran encert d'aquest disc. En Pau ho ha vestit sense que es perdi gens l'essència del meu tema.

Fer unes cançons intenses emocionalment però alhora fàcils d'escoltar és complicat?

Sí. És complicat perquè com a cantant és molt fàcil, si vols que arribi molt i que emocioni molt, posar-hi de més. L'emoció sempre la pots exagerar. És molt difícil cantar tal com ho estàs sentint però sense exagerar. I la gent no s'emociona perquè ho exageris, la gent s'emociona quan estàs expressant el que hi ha. Això és el difícil de fer cançons pròpies: que quedin naturals sense posar-hi més del que es necessita.

El disc, a més, és com un àlbum de cromos. D'on neix aquesta idea?

Vaig estar treballant amb la gent d'Enserio i van tenir aquesta idea que a mi em sembla increïble. Totes les fotos que hi ha en el llibret són enganxines de fotos que jo he fet en aquest any i mig i cadascú es pot fer el disc com vol. Cada disc és una peça única feta amb fotos que he fet jo en un segon però que són fotos que formen part d'una experiència sencera. Això m'ha passat amb les cançons també. Jo he viscut experiències senceres que han pogut durar minuts, setmanes o mesos i les he condensat en cançons de tres minuts. El disseny, amb les fotos, combinat amb la idea de les cançons i el títol, va agafar una coherència absoluta.

"Com a cantant és molt fàcil, si vols que una cançó emocioni molt, posar-hi de més, però la gent no s'emociona perquè ho exageris, la gent s'emociona quan estàs expressant el que hi ha"