L'amor i la ferocitat
Pau Alabajos ha mudat la pell. Ha marxat a Nashville (Estats Units) i n'ha tornat amb un disc que té poc a veure amb qualsevol dels anteriors. Lluny queda aquell cantautor en el sentit més estricte de la paraula i aquelles cançons crues que podien ser perfectament interpretades a guitarra i veu. D'allò ja no en queda res. "Viure", la peça que obre el disc, ja és tota una declaració d'intencions. Un cant a la vida -valgui la redundància- on la guitarra elèctrica i la bateria tenen un pes fins ara inèdit en les cançons del de Torrent i desplacen el quartet de corda a un rol molt més secundari. Una peça lluminosa que xoca per complet amb la imatge transmesa fins ara.
Els seguidors del cantant, doncs, queden avisats. El canvi és dràstic i qui esperi trobar-hi el Pau Alabajos de sempre pot fer-se enrere abans d'arribar a la tercera cançó. El cantant ha arriscat i, ja se sap, arriscar vol dir no agradar a tothom. Però qui es disposi a escoltar el disc amb les orelles obertes, segur que hi trobarà sorpreses agradables. Potser es deixaran enlluernar per la meravellosa versió de "M'aclame a tu". O potser preferiran enamorar-se de "Firenze", una de les úniques peces que manté certa semblança amb els anteriors treballs. Potser optaran per deixar-se endur per la vena més combativa de cançons com "La transició modèlica i la mare que m'ha parit" o "Omertà", o per la preciosa adaptació del poema de Salvador Espriu "La pell de brau XLVI".
I quan aquesta persona que ha decidit escoltar el disc amb les orelles ben obertes arribi al final, potser s'adonarà que sí que en queda alguna cosa del Pau Alabajos que havíem conegut fins ara. En queden les lletres. Unes lletres que es mouen entre l'amor i la ferocitat. Unes lletres personals, que naixen de les emocions més profundes però que de seguida poden ser assumides per qualsevol oient. Unes lletres que ara ja no són el pal de paller i que han perdut importància en favor d'unes cançons més pop però que no han perdut ni un gram de l'essència de Pau Alabajos. El cantant fa un pas cap a la visceralitat amb unes cançons que surten del fons de les entranyes. Des de la ràbia de l'inici del disc, el cantant transita cap a les emocions més íntimes que el tanquen. "Cada vegada", "Torrent" o "Tres milions cinc-centes quaranta mil cent vint-i-cuatre" mostren el Pau Alabajos més personal i despullat i ens acosten al final d'un disc arriscat i que alguns seguidors potser hauran d'escoltar un parell de vegades abans d'entrar-hi de ple.
