Recomanacions de l’equip

La recomanació d’aquesta setmana va dedicada a tots aquells antics fans de Sangtraït i del heavy en general. Ja fa uns anys que trobem a faltar el mític grup de La Jonquera, però des de fa uns anys ens podem consolar amb el nou treball d’LGP. Després d’un primer disc en castellà, el grup ens va regalar Sancta Sanctorum (Picap, 2013), una autèntica meravella en forma de heavy metal i que serveix per tornar a sentir la veu de Quim Mandado –el que va ser cantant de Sangtraït- liderant una formació on també hi ha l’ex-bateria del grup, Martín Rodríguez i Joan Cardoner.

Aquesta setmana us convido a gaudir del diàleg dolç i perfectament enllaçat entre la veu exquisida de Rusó Sala i la melodia de la guitarra de Caterinangela Fadda reflectit a Fil de Coure (Microscopi, 2015), el tercer treball discogràfic de la cantautora empordanesa. Un total de tretze cançons que et transporten als paratges mediterranis més somiats, ja sigui a una platja típica dels anuncis de cervesa com a un ambient més rural, on predomina l'olor de terra i olivera. Amb una sonoritat gens sobrecarregada, la cantautora combina composicions pròpies, poemes musicats i versions d'artistes internacionals que aconsegueixen emocionar i posar la pell de gallina.

A vegades m'agafa la nostàlgia dels grups valencians i La Gossa Sorda és un grup que fa anys que m'acompanya. Tristament, posen punt i final (esperem que no per sempre) a la seva carrera. Però la seva música, evidentment, perdurarà. Saó (Autoeditat, 2008), és per mi un dels millors discs. El mític vers "T'estimo, t'estime, t'estim!" de "Camals mullats" o "Quina calitja!", "Tres de Pego" o "Etre canuts" formen part d'aquest treball, que barreja ska i rock d'una forma sublim. I és que podria nombrar totes les cançons com a preferides, i no sabria quedar-me amb una!

Vaig conèixer el cantautor de Solsona amb aquest disc, descoberta que vaig fer un parell d'anys després de la seva sortida. Em fascinava sobretot la seva veu, la presència que té i la capacitat per transmetre la teribilità que descriu en moltes cançons. Sense considerar-lo amb prou feines un cantautor, admirava els riffs de guitarra elèctrica i la contundència dels temes, molts, que s'apropaven a un rock sureny que em transportava en terra de cowboys. "El calavera" o "El món per un forat" em fascinaven. Potser és per tot això que no m'acaba de convèncer del tot el seu darrer treball, tan sols a guitarra i veu.