Pol Cruells

En Pol Cruells és un d’aquells músics polifacètics, amb capacitat per a tocar tot tipus d’estils, en tot tipus d’escenaris i amb tot tipus de músics. Una capacitat que li ve donada per l’experiència.

Després d’una llarga carrera com a baixista en nombrosos grups, el 2011 decideix fer un canvi, un canvi que el porta a posar-se al centre de l’escenari i amb un micròfon davant i a composar i cantar les seves pròpies cançons amb el projecte que des d’aleshores porta el seu nom. I des de llavors no ha fet pas poca feina; quatre discos en cinc anys en son la prova. L’últim, que data del passat desembre, porta per nom Astronauta de terrat (Microscopi, 2015), que presenta en directe amb els seu músics habituals: Albert Carbonell a la guitarra, Xavi Castanys a la mandolina i Ramon Aragall a la bateria.

Un dels primers trets característics d’en Pol Cruells com a músic és que tot i ser el líder i cantant de la seva banda, toca el baix. Com comenta que això es deu a que va ser el de quatre cordes, el primer instrument que va arribar a les seves mans, amb només quinze anys: “Sóc un baixista que m’he posat a fer cançons i a cantar-les però com que el baix és el meu instrument vaig decidir seguir tocant-lo en directe i no canviar-lo per una guitarra.”

Davant d’això, una de les primeres preguntes que se m’ocorren és sobre el procés compositiu de les cançons. Com es compon una cançó a partir del baix? O com compon amb una guitarra un baixista? Decidit, contesta:“Pot semblar estrany però les cançons les escric totes amb la guitarra, menys algunes del darrer CD, que són les meves primeres cançons que escric amb el baix. Per composar, la guitarra és més adequada ja que és un instrument més melòdic, i com que domino el baix, aleshores no és difícil afegir-hi la meva part.”

El salt a fer-se cantant i a dirigir el seu propi projecte és degut a les ganes de renovar-se com a músic i a buscar nous ritmes de vida (i també musicals) amb un nou projecte. Diu: “Com a baixista porto tocant des dels 15 anys, sobretot en grups de rock, però vaig veure que el ritme d’aquests grups anava lent i vaig decidir que si anava sol per la meva banda amb el meu projecte i les meves cançons avançaria més, i així ho vaig fer. Com que ja tenia cançons escrites, ja vaig saber per on començar. El primer disc de fet, va sortir molt ràpid, ja que el que vaig fer va ser fer un recull del que tenia escrit fins aleshores.” Aquest disc al que fa referència es diria Passeu, passeu...(Gorvijac Music, 2011) i seria, més enllà d’una carta de presentació, l’inici d’un estil inèdit i original, que aniria explotant fins avui.

“Com a baixista porto tocant des dels 15 anys, sobretot en grups de rock, però vaig veure que el ritme d’aquests grups anava lent i vaig decidir que si anava sol per la meva banda amb el meu projecte i les meves cançons avançaria més, i així ho vaig fer"

L’estil: folk mediterrani d’autor

Aquest primer disc de 2011, que donava sortida a la seva intensa carrera musical com a cantant, ja apareixia, com diu ell, “com un bolet”, essent una fusió d’estils molt introspectius però alhora amb clars referents del folk americà. En ell s’hi decideix de manera semiautomàtica, que aquest estil, el folk, serà el pal de paller del so de Pol Cruells.

En el primer disc, aquest folk acaronava més el folklore americà i fins i tot el country, fet que va fer-se guanyar el nom de “Elbandautorcounty de Sabadell.” Sobretot a partir del segon disc però, s’aprecia ràpidament que la seva música no té una homogeneïtat estilística definida, els estils i subestils que hi trobem són molt variats. I aleshores, d’on neix aquesta eclecticitat? Explica: “Crec que és gràcies a tots els grups pels que he passat, que han estat molts i molt variats. Al ser baixista, m’adaptava al que em tocava tocar, que ha estat des de rock fins al folk, passant per la rumba, el jazz o fins i tot les versions.”

Entrant en catalogacions, d’entrada vol defugir de l’etiqueta de música d’autor. Si bé és cert que ell és l’autor de les cançons, defensa que el so que tenen no és de cantautor, sinó que és un so de banda, una banda, com diu, “de pop però amb sons mediterranis com el folk i les músiques del món, amb un caràcter molt més acústic que fa que tampoc sigui pop del tot.” Tot plegat, ho agrupa en l’autocatalogació de “folk mediterrani d’autor”, que justifica dient que “es tracta de“folk mediterrani”, ja que tot i vestir les cançons amb el pop, en la seva essència hi trobem músiques tradicionals mediterrànies com el tango, el fandango o l’havanera, i d’altra banda, amb el sufix “d’autor” per deixar clar que no és música tradicional ni versions del folklore antic, sinó música de composició pròpia i a més amb tota una banda de música moderna.”

Per altra banda, més enllà del mediterrani, la música d’en Pol Cruells beu del folk d’altres indrets del món, des del nord i l’est d’Europa, fins a Amèrica. És per aquest motiu que defensa que cada cop es podria encabir més la seva música dins l’etiqueta de “músiques del món”, un fet poèticament propiciat també per les temàtiques de les seves cançons, sobretot en aquest darrer àlbum, que tracten sovint sobre viatges o paisatges naturals.

Pel que fa a la funcionalitat de les cançons, a ull nu hi escoltem sonoritats tranquil·les i reflexives però també alegres i ballables. Sembla que totes les cançons tenen un missatge i una intenció però també són una forma estètica, que transmeten una cosa o una altra segons l’estil de la música.Sens dubte, per ell el què diu a les cançons és igual d’important que el com ho dius.

Astronauta de terrat: el quart disc en cinc anys

Treure gairebé un disc cada any no és tasca fàcil per a cap músic. Ni fent-ho expressament, molts grups aconsegueixen explotar tant la seva capacitat compositiva. Potser molts d’altres però, que sí que tenen fluïdesa a l’hora de composar cançons noves, no treuen material tant sovint per por a saturar la producció. En aquest cas però, aquesta pressumpta “sobreproducció”, en Pol la justifica ràpidament. I és que cada disc ha estat un esglaó més en la seva evolució, cada un representa coses diferents i fins i tot cada un sembla d’un músic que ha tingut més temps per meditar-lo que no pas només un any.

A nivell de sonoritat, afirma: “Tots els discs me’ls sento molt meus, però en el tercer va ser realment quan vam trobar el so com a banda, per això en aquest quart, amb això ja superat, el que volíem era explorar-ho encara més. En aquest últim, fins i tot el procés compositiu dels temes va ser molt en forma de banda, ja que els vaig escriure jo però la forma definitiva la van adquirir després de passar pel filtre de cada un dels músics. Crec que precisament per a aquest motiu, aquest disc és el que em sento més meu i que més em representa a mi i a tota la banda.”

D’Astronauta de terrat n’és interessant fins i tot la forma com van gravar el disc, dedicant una gran postproducció als temes, un procés que tan sols us pot explicar ell: “Quan graves un disc ho pots fer de dues maneres: dedicant molt temps a la preproducció al local d’assaig o treballant molt la producció a l’estudi. Nosaltres vam voler experimentar i no utilitzar cap dels dos mètodes i el que vam fer va ser assajar els temes fins al punt just en que sonessin bé, no més, i després gravar-los sense una gran producció. A continuació els vam treballar bé un cop gravats, afegint trossos, intros, solos, veus, instruments, etc., d’aquesta manera buscàvem enregistrar-los de manera molt més espontània i automàtica.”

Potser, aquest arriscat experiment, no l’hagués dut a terme si no hagués comptat amb l’ajuda tècnica i musical de Caïm Riba en aquesta postproducció (que han anomenat postproducció creativa), que segons diu, va ser com una espècie de mà màgica que va donar la forma final a les cançons, arribant al punt en què els 12 temes sonessin com en Pol volia.

I és que crec que és precisament aquesta malaltia de fer les coses bé, la clau de l’èxit d’en Pol. O bé, més que malaltia o obsessió, sentit comú. El sentit comú d’un músic amb un bagatge suficient com per conduir un projecte musical cap a bon port, tant a nivell de promoció com a nivell musical. Tot plegat sense oblidar la qualitat d’habilitats musicals d’ell mateix i dels seus músics, que sense anar més lluny, a ell mateix l’ha dut a ser el baixista de Els Amics de les Arts des del 2011, amb qui ja sabem que han recollit tots els èxits possibles. La música mestissa però per a res subterfúgica d’en Pol Cruells és el màxim exponent d’una tendència inèdita a casa nostra: la d’una banda de folk de cançó pròpia, un estil, que amb el flirteig del folk de més tradició amb el mestissatge més festiu i també amb el del pop més acústic, qui sap si pot arribar a arrelar i a ressorgir.

"En el tercer disc va ser realment quan vam trobar el so com a banda, per això en aquest quart, amb això ja superat, el que volíem era explorar-ho encara més"