Cançons de veritat

Cantant de Trast

En l’època de la immediatesa, cançons

En l’època dels 140 caràcters, dels hashtags, de les fotografies que duren 10 segons; reivindico les cançons. Estem acostumats a rebre centenars, milers d’inputs diaris; no estic dient res que no sabeu. Instagram, Twitter, Snapchat, Facebook; doble tic blau, ara i aquí. La immediatesa, què estem fent, què estem sentint, amb qui estem o com estem es converteix en un fast-food que a vegades fa de mal digerir. Les emocions, allò que ens passa, sovint no caben en tan poc espai ni les podem exterioritzar tan fàcilment (i si algú pot donar-me la solució que me la doni, és urgent!). Per això a vegades tres minuts i mig de cançó es poden transformar en tot un món. Un món que a vegades ens pot salvar la vida.

Dies de 25 hores

Quan era petit agafava un casset vell amb lliçons d’anglès i enregistrava al damunt cançons de la ràdio, i me les posava una i altra vegada. Després, transcrivia la lletra com podia, en bolígraf blau damunt d’un paper i ho guardava com si fos un tresor. Més endavant vaig començar a estalviar unes 2.000 pessetes per comprar un CD, un Llença’t de Lax’n’Busto o un Nou de Sopa de Cabra que es convertien instantàniament en una autèntica relíquia i en objecte de culte. Les lletres, els agraïments, l’ànima de cada grup en forma de capsa de plàstic i de llibret de 16 pàgines. Potser per això, la primera vegada que escoltava un disc era un moment irrepetible i que procurava que fos especial. Moments especials que sovint costa trobar en jornades de 25 hores diàries, temaris per estudiar i trajectes de metro que no s’acaben mai. 

Cançons de veritat

Divendres vaig anar a veure Glen Hansard a la sala Barts de Barcelona, un cantautor irlandès que vaig descobrir amb la pel·lícula Once i que he anat seguint amb els seus diversos grups, primer The Frames, després The Swell Seasons i ara amb la banda que l’acompanya. I vaig tornar a connectar amb aquella sensació que explicava abans, música artesana, sortida del més fons d’un mateix per fer-se universal. El que es podria definir, ras i curt, com a pell de gallina. Aquell estrany fenomen que no podem controlar i que ens sorprèn en la situació menys esperada. I per què? Seria la combinació de lletres dures, una veu per sobre del bé i del mal, uns arranjaments acurats i precisos, una èpica mística al seu voltant; o res d’això i tot plegat. No cal anar tampoc gaire lluny: a casa nostra tenim molts exemples, persones, artistes, que fan cançons de veritat per moments de veritat. Cantautors que són menys coneguts del que els tocaria per qualitat com Oriol Barri, Joan Rovira o Judit Neddermann, que no omplen estadis, però que si fossin suecs o anglesos segur que serien tendència. Quin és el problema? Potser “el meu país és tan petit” (com deia Llach) que falta apostar per productes que van més enllà d’un disc, d’una cançó o d’un fenomen.

La meva banda sonora

Algú deia que, per canviar el món, és necessari començar per un mateix. I tot i així, hi ha coses que no canviaran mai. De moment, seguiré buscant cançons de veritat per posar a la meva banda sonora. Perquè el camí que fem, si sona bé, és molt millor. És estrany: passen els anys i la màgia d’una cançó segueix sent la mateixa, és aquella que et pot fer sentir petit i invencible alhora.