Clownia festival

Un món cuidat al detall

Pau Planas

Dijous. Camprodon viu immers en la festa Major de Sant Patllari. Migida. El poble en bloc puja a la font que pren el nom del patró de la vila pel tradicional dinar popular, que acaba en sec per un diluvi que ens obliga a córrer muntanya avall per intentar refugiar-nos. Però, més enllà de la pluja, alguna cosa altera enguany la festa major. El Festival Clownia aterra per primera vegada al poble i això genera una mescla d'il·lusió i intriga.

Arriba la nit i la plaça de la Vila s'omple per gaudir dels primers concerts del festival. Em pregunto si és públic vingut expressament del festival o simplement gent de la vall que vol gaudir de la festa major. Hi deu haver una mica de tot. Als laterals de la plaça, és fàcil identificar-hi la gent gran del poble, observant amb atenció l'ambient. Al centre, públic jove, molt jove, que s'entrega als directes de Muchacho & Los Sobrinos, Gertrudis i Atupa. Ja és oficial, ha començat una nova edició del Clownia i ho ha fet amb força.

Divendres. Sant Joan de les Abadesses ja ha donat la benvinguda a tots els habitants que, durant dos dies, duplicaran l'índex de població de la vila. Al matí la plaça presentava un bon aspecte i, a primera hora de la tarda, ja es comença a veure moviment pel recinte de concerts. Una pluja intermitent ens fa la guitza i més d'un opta per quedar-se a la tenda. La carpa de l'espai consciència es converteix en un refugi perfecte. És l'espai que més s'ha potenciat en aquesta quarta edició i això es tradueix en un degoteig costant de públic durant tot el cap de setmana.

Música i compromís. Aquest binomi que sovint sentim anomenar com a tòpic més de cara a la galeria que com a voluntat real, pren a Clownia tot el protagonisme. Xerrades, debats, tallers... La ciutat s'alça sobre els ciments de la lluita social i l'espai consciència esdevé el centre neuràlgic. A pocs metres, el recinte de concerts també comença a omplir-se de vida. Activitats pels més petits, tallers de maquillatge, malabars, jocs... Txarango han sabut dissenyar un món cuidat i obert a tothom. Un festival per a joves, però apte per famílies. Un espai de tranquil·litat i calma, lluny d'aglomeracions o la massificació que sovint trobem en altres cites similars.

La tarda passa ràpid entre activitats i concerts i, sense adonar-nos-en, ja som davant l'escenari principal gaudint del directe de Germà Negre. El públic sembla voler reservar forces pel que vindrà. S'acosta a l'escenari per gaudir del concert, però aviat torna cap als food trucks o s'estira a la gespa. I així passen les primeres actuacions, entre un degoteig de gent que sembla esperar els grans caps de cartell. Acaben Terrakota i, ara sí, la gent comença a sortir de sota les pedres per gaudir del directe d'Oques Grasses. L'espai s'omple fins la bandera en qüestió de minuts en el que esdevindrà el concert més multitudinari de la nit. Acaben i aprofitem el canvi de grup per acostar-nos cap a l'escenari. Estan a punt de començar Zoo i l'eufòria es desborda. No hi ha tanta gent però la que queda -que segueix sent molta- està entregada.

Dissabte. Portem tres dies de festival i el cansament es comença a notar. Aviat veig que no som els únics que estem igual. Les forces encara han aguantat el matí per gaudir del directe de Di-Versiones -que, com fa dos anys, han tornat a rebentar la plaça del poble-, però són les tres i el dia es comença a fer dur. A la carpa de l'Agora, Guillem Roma combat la calor a base de bon rotllo i alegria mentre, a fora, qui més qui menys busca un lloc a l'ombra per estirar-se a la gespa i recuperar forces. La nit serà llarga.

Avui ja no plou i el recinte de concerts comença a omplir-se ja a primera hora. Pascuala Ilabaca obre foc, però són només alguns curiosos els que s'acosten cap a davant de l'escenari principal. La majoria del públic segueix cap a darrere, sopant, descansant, xerrant o, simplement, fent temps pel moment esperat. Tots sabem quin és.

Manel ja han començat el seu concert. Em fixo en la gent que tinc al voltant. Mitjana d'edat elevada i molts nens. En canvi, em costa identificar els joves, el públic principal del festival. Em passa pel cap el concert que fa pocs dies els barcelonins oferien a Pedralbes. Quin canvi! D'un festival selecte i -si em permeteu l'expressió- burgès, a la ciutat dels somnis llunyans. Pocs grups sabrien adaptar-se a un canvi d'aquestes característiques. Però Manel no són un grup més. Són únics i ja fa temps que han sabut sortir de la zona de confort i atrevir-se amb tot. I els funciona. Clownia balla, canta, vibra i s'emociona.

Poc a poc, el públic ha anat mutant. No he sabut detectar el moment exacte, però de seguida començo a veure que ja estic envoltat de nois i noies que difícilment arribin als 20 anys. S'acosta el moment. Manel baixen de l'escenari -mira, m'ha sortit un joc de paraules fàcil- i tot queda apunt perquè hi pugin els amfitrions, Txarango. Sona la intro i comencen a aparèixer els músics, amb una energia sorprenent per ser el tercer dia de festival.

Per un moment penso en fer l'exercici de sortir del recinte i acostar-me fins la zona de tendes. No crec que em creués ningú en tot el recorregut. Dubto que hi hagi algú a Clownia que no sigui davant l'escenari. Però el directe de Txarango m'atrapa i de seguida la idea de perdre-me'n ni que sigui uns minuts em sembla profundament desencertada. Hauré de quedar-me amb l'intriga. El grup ho dona tot sobre l'escenari i, a baix, l'emoció és màxima. Aquest any i mig sense ells s'ha fet llarg.