Belle & Sebastian
El sol cau i l'ombra dels arbres comença a estendre's pels Jardins de Pedralbes, que vesteixen de gala per acollir la cinquena edició del festival homònim. Pribiz, joves músics catalans i avui teloners de Belle & Sebastian, han pujat a l'escenari secondari i xiuxiuegen sons i sensacions. La música s'esmuny entre les fulles dels gegants que es mantenen d'empeus rere els músics, i al voltant de tots els assistents.
Tot de gent ocupa les cadires que hi ha repartides per la zona a mode de chill out, i deixa que el líquid daurat entri ben endins seu per la boca. Em pregunto si la música els arriba tan sota la pell com ho fa el cava que prenen. I em pregunto si els arbres també senten la música: si la música pot recórrer el seu cos, les seves branques, fins penetrar-ne l'escorça, fins arribar a les arrels més profundes, com pot fer amb les persones.
Això és el que sento tastant els sons de Pribiz, un grup amb una trajectòria curta, de moment, però que prometen molt. El grup, si bé és jove, sap bé què fa, i sap explotar i combinar les diverses sonoritats dels instruments. O això demostren els músics amb la seva actitud davant el públic, oferint cançons del seu primer disc Carousel (La Cupula Music, 2016), com “My heart”, “Cuz of You”, “Winter Sun” o “Delorean”.
Però no ho oblidem: la gent ha vingut principalment a escoltar Belle&Sebastian, així que, la veu dels teloners cessa, el públic deixa el cava i les bombolles i camina cap a l'escenari principal, que es troba, com sempre, just davant del Palau de Pedralbes.
La llum vermella que en tenyia la façana s'acomiada i un seguit d'imatges d'arxiu, fotogrames de cinema i fragments de pel·lícules antigues es projecten sobre la paret. Ara que han aconseguit captar la nostra atenció, els molts músics que formen Belle&Sebastian pugen a l'escenari, convidant-nos a gaudir, amb ells, de la nit. Aviat, les imatges es transformen en una projecció en tons molt càlids del missatge “Hola Barcelona”, i esclata un dels temes més coneguts del grup, “I'm a Cuckoo”.
Em sorprèn la quantitat de músics que hi ha, de sobte, a l'escenari, i gairebé tots ells es mostren capaços de canviar l'instrument que toquen en funció de la cançó, o d'abandonar l'escenari temporalment si el tema en qüestió no els necessita. Mentre que es manté fixe la guitarra, el baix, la veu i la percussió en tots els temes, en alguns s'hi afegeix el violoncel, el violí, la flauta travessera, la trompeta, el piano, el teclat i/o las congas.
Però, malgrat la quantitat d'artistes sobre l'escenari, sembla que el cantant considera que el públic no està donant prou. “This is so posh”, comenta, alegre. De fet, Sturart Murdoch es mostra força proper amb el públic, baixant a ballar entre les butaques en alguns temes, i explicant detalls de la seva vida personal.
Entre broma i broma, els músics ja han tocat diversos temes – com ara, “Seeing other people”, “Mayfly”, “Piazza, New York Catcher”, “I know where the summer goes” o “Allie” - abans que el concert es transformi en festa. És amb “Stay Loose” i “The Boy with the Arab Strap” que alguns assistens comencen a aixecar-se i dansar, entre la suma de persones acomodades en butaques. Així, in crescendo, el concert augmenta la seva intensitat fins l'últim moment de la nit.
Però tota festa ha d'arribar a un final. Aquesta vegada, Belle&Sebastian s'acomiaden definitivament després de mostrar el seu potencial, la seva capacitat de fer música i de transformar un concert en una festa. “Judy and the Dream of Horses” és la cançó que tanca la nit: una nit que vestia de daurat al principi del vespre, i que ara vesteix de molts colors, molt vius.
