Premis Enderrock
La nit dels premis Enderrock és una d'aquelles -poques- nits en què el món de la música mostra una certa unitat. Enguany, la cita s'examinava amb nou format i nou espai. Fa temps que la idea d'uns nous premis de l'Acadèmia Catalana de la Música sobrevola el sector musical i això, sumat al creixement dels premis ARC al llarg dels últims anys, bé pot explicar la voluntat d'Enderrock de reivindicar-se com els premis de referència. Quedava clara la voluntat de la revista de reinventar una gala que, des que va fer el salt a Girona, havia millorat la versió de les antigues gales a l'Apolo, però que havia quedat estancada en un format poc atractiu.
I sí, enguany sembla que Enderrock ha sabut tocar la tecla adequada i aconseguir una gala que comença a equiparar-se -tot i mantenir-hi encara una certa distància- a les gales del món del cinema. Anunciar els guanyadors durant la gala i situar els músics a la platea -en lloc d'habilitar-los una sala en el backstage com els últims anys- era el primer pas. Un pas arriscat que requereix l'assistència de tots els nominats perquè la gala no quedi deslluïda, però un pas clau per dotar-la d'un interès real, més enllà de la simple recollida dels premis.
La ubicació a l'Auditori també es convertia en un encert. Potser no tenia la solemnitat afegida del Teatre Municipal, però en millorava la comoditat. Deixava més espai per al photocall i permetia que músics i públic poguessin compartir espai al vestíbul i a la platea -on els nominats s'intercalaven amb els assistents que havien comprat entrades. Aquells moments caòtics amb una plaça del Vi mig col·lapsada i uns músics que passaven pel photocall a gran velocitat abans de tancar-se a la sala VIP quedaven enrere i la pregala deixava un ambient molt més distès.
Els principals músics del país entaulaven converses entre glops de cervesa i les fotografies de rigor. Love of Lesbian, Txarango o La Pegatina eren alguns dels principals protagonistes d'aquests instants previs. Arribaven aviat i es deixaven veure entre el formiguer de gent que passejava amunt i avall del vestíbul. Més justos arribaven Manel, que partien com a principals favorits i que, potser per això, hi assistien al complet -en els últims anys difícilment es podia veure els quatre músics en una gala d'aquestes característiques. Els músics més veterans, en canvi, es mantenien en segon pla. Artistes com Jaume Sisa, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Josep Maria Espinàs o Francesc Burrull gairebé ni trepitjaven el photocall, mentre que els principals exponents de les generacions més joves -Oques Grasses, Judit Neddermann, Roba Estesa, Animal, Doctor Prats...- optaven per fer-se visibles al llarg dels instants previs.
I és que la pregala i la postgala dels Enderrock són d'aquells moments de gran activitat entre els professionals del sector. Aquells moments absolutament necessaris per intentar trobar aquells mànagers o promotors amb qui cal entaular-hi converses. Segurament per això la festa posterior s'allargava fins més enllà de les dues de la matinada quan la sala VIP habilitada per fer la postgala es començava a buidar i tornava la tranquil·litat a un Auditori que havia bullit durant més de set hores.
