Premis Enderrock

Agilitat, solemnitat i poca emoció

Pau Planas

S'acostaven les nou del vespre i la catifa vermella del Teatre Municipal de Girona cada vegada estava més plena. Photocall, entrevistes i compromisos ineludibles en qualsevol gala. A poc a poc, el públic es començava a acomodar en un teatre que presentava l'aspecte de les grans ocasions. Definitivament, traslladar els premis Enderrock al teatre gironí ha estat un encert. Els premis han guanyat la solemnitat que no tenien en la seva etapa per diferents sales barcelonines i s'han convertit en una veritable gala.

I, com a qualsevol gala, ha de combatre any a any contra els clàssics discursos eterns, la monotonia de l'entrega dels guardons i els tempos que es descontrolen. Enguany, però, l'organització va aconseguir una agilitat sorprenent. O, com a mínim, la màxima agilitat que es pot demanar a una gala que ha d'entregar un total de 30 premis. Tot i la falta de recursos dels presentadors, els actors Xuriguera i Faixedas -que repetien per tercer any consecutiu i van optar per pràcticament calcar les seves intervencions d'anys enrere-, la gala tenia ritme i els discursos no s'eternitzaven.

Les actuacions també hi ajudaven. N'hi havia més que mai i de grups de primera línia. Sopa de Cabra obrien la nit, que seguiria amb Pantaleó (que homenatjaven Els Pets amb una versió de "La vida és bonica (però complicada)", Animal i una de les grans sorpreses de la nit. Anna Bertran anunciava el premi a millor disc del 2015 segons la crítica mentre, darrere seu, s'aixecava el teló i apareixia Adrià Puntí sol al piano. Enmig d'un silenci sepulcral, l'artista interpretava "Esbrina" abans de recollir el premi que consolida el seu retorn. S'enduia un dels aplaudiments de la nit i responia a l'entusiasme amb la interpretació d'"El boig del telèfon". Obeses, Blaumut i Aspencat completaven el llistat d'actuacions.

Però una gala no és del tot gala sense l'emoció dels premiats. I aquesta segueix sent la gran mancança dels Enderrock. Ni nominats nerviosos esperant el moment d'anunciar el seu premi, ni sorpreses d'última hora, ni sobres que s'obren entremig de la intriga del públic... Els premiats feia dies que ho sabien, igual que tots els presents. L'emoció es perd, l'interès va a la baixa i la crònica pràcticament es podia deixar escrita abans de començar. L'organització d'un esdeveniment així és complicadíssima i segurament anunciar els guanyadors prèviament la facilita, però la gala perd completament l'emoció.

Saber els guanyadors, però, també deixa alguns detalls positius. Els grups tenen setmanes per preparar uns discursos que, si bé perden tota la seva emoció, sovint guanyen en interès. No hi ha nominats emocionats que, entre llàgrimes, intenten agrair a tota la família, amics, familiars i coneguts sense arribar a vocalitzar, sinó missatges més punyents, preparats i estudiats. Com el d'Alguer Miquel criticant l'actitud del govern i el Parlament català davant la situació a Palestina; o l'histriònic discurs d'Arnau Tordera elevant la música "per sobre d’interessos particulars, per sobre de cànons estètics, per sobre d’egoismes superflus, per sobre d’opinions o de crítiques, per sobre de xifres i, fins i tot, per sobre de premis"; o Ebri Knight exigint "desobediència" al conseller Santi Vila; o Joan Rovira cridant "no al transvasament" tot vestint la samarreta de la Plataforma en Defensa de l'Ebre; o el suport cap a l'Heliogàbal que llançaven els responsables de la Sala Apolo; o una llarga llista de reclamacions, reivindicacions i demandes que se succeïen al llarg dels més de dues hores de gala.

Els premis Enderrock fa uns anys que han començat a trobar el camí cap a una gala solemne, seriosa -que no avorrida- i, més o menys, àgil. Fins i tot han aconseguit l'assistència de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell -fins ara, la representació institucional quedava limitada al conseller de Cultura-, un fet que, sens dubte, segueix dotant d'importància una gala que any a any va a més. Ja només falta la intriga i l'emoció d'una entrega de premis.