Ala.ni
Sigui per cànons estilístics o pel poder monetari invertit a l’antiguitat, les esglésies tènen una solemnitat i una aura impossibles d’igualar per una sala de concerts. Aquesta nit, centenars d’ànimes seuen a les banques de la Basílica de Santa Maria del Pi, propera a la Rambla, no a rebre un sermó sinó per a escoltar Ala.ni. Aquesta cantant londinenca d’ascendència caribenya ha creat amb el seu LP You & I (No Format!, 2016) un jazz imbuit en aquell to càlid de la música gospel. Les llums, exceptuant les dedicades als altars, s’apaguen al mateix temps que les veus del públic, i del portó interior de la basílica sorgeix la banda.
Uns primers acords de l’arpa ens porten als núvols, donant l’intro per ‘Cherry Blossoms’, on la veu d’Ala.ni vibra, botant entre les tòniques i arpegis que l’hi brinda el guitarrista. Els compassos no percudits generen uns arcs sonors sobre els que floten les melodies, com si les notes saltessin de núvol a núvol. Ala.ni crida, tot provant la sonoritat del lloc: "Aquesta església és preciosa, però és difícil tocar-hi". ‘Old Fashioned Kiss’ s’acosta rítmicament al blues mantenint la senzillesa de temes anteriors. Diuen que sovint a la música la bellesa ve de la simplicitat, i poques vegades serà més cert que amb aquesta cantant, que improvisa mentre camina per l’altar de la basílica.
Soledat i companyia es veuen discutits sobre el pedal d’acords de ‘Suddenly’, on l’arpa fa la funció de piano. ‘’És lluna plena avui’’, diu la cantant londinenca amb un somriure radiant. El color de fons passa d’un blau marí als càlids vermell i taronja per a ‘Roses and Wine’, un tema més centrat en els acords rascats a contratemps i una veu també més rascant i agressiva. El minimalisme harmònic és una senya d’identitat tant important per a la música d’Ala.ni com els tons reajustats a través de lligats amb la veu.
Rere una nota infinita, la cantant baixa els graons i es posa a cantar amb els ulls tancats entre el públic, que até amb ulls i boques ben obertes. El concert s’acosta al final amb cançons com ‘I’ll Remember’ que introdueixen tons country amb la calma que ofereix el baix a negres de la guitarra. La veu flotant d’Ala.ni torna a l’estil discursiu per a fer-nos marxar amb una important lliçó de vida: "No hem d’acceptar les coses que no podem canviar; canviem les coses que no podem acceptar".
