Oi que em faràs una foto?

El món de la música és curiós la quantitat de llocs de treball que pot generar: des de mànagers, representants, tècnics de llum, de so, backliners, roadmanagers, músics… I fotògrafs. Tot i que ja ho posa just a sota del meu nom, tinc la sort de ser el fotògraf d’Ebri Knight, un grup que m’ha fet sentir com un més d’ells i que són unes persones brutals. Gràcies al grup, he pogut fotografiar aquest any passat suficients concerts com per omplir 3 discs durs diferents només de fotos, he conegut gent fantàstica que de ben segur no oblidaré, i he viscut moltíssimes experiències brutals i divertides, i d’altres però, com tot a la vida, de no tant bones. Del que parlaré avui, ara que comença l’any i ja tothom té ganes de concerts, és més per fer pedagogia que per donar la meva opinió.

Aquest any passat, a cada concert on anàvem, em trobava gairebé sempre amb la mateixa situació: el públic et demana fotos seves. Al principi jo els hi responia amb un somriure que cap problema, els hi feia la foto, si me la demanaven l’endemà els hi enviava pel Facebook i me n’oblidava. El somriure, però, se’m va anar esborrant a mesura que em trobava gent que m'ho demanava de males maneres, sense agraïr-t'ho, li feies la foto i després no te la demanava, o si te la demanava, molts cops ho feien com si fos la meva feina, la meva obligació passar-li l'imatge, i el millor de tot és que després ni et mencionava per l'autoria de la foto… Evidentment no vaig trigar a cansar-me i vaig decidir deixar de fer fotos de públic. Quan la gent em preguntava, o alguns més aviat exigien, que els hi fes una foto, posava com a excusa “Ui, ara mateix hi ha molt mala llum” o “És que amb l’objectiu que porto ara no quedarà bé”, però resulta que no n’hi ha prou. Arran de la meva negativa a fer-los fotos he tingut alguna que altra experiència força desagradable. Una de força habitual és fer-me cops suaus i intentar tocar-me el cap i fins i tot la cara mentre estic intentant fer una foto per intentar cridar l’atenció i que la foto els hi faci a ells o elles. D’altres que també em passen força sovint és que m’intentin discutir el fet de fer-los una foto o no, o que em facin mala cara durant tot el concert perquè no els hi he volgut fer. Hi ha hagut cops que fins i tot se m’han encarat per aquest fet tant simple. Només perquè no els he volgut fer una foto.

Això era un tema que se’m menjava per dins, em feia molta ràbia. Comentant-ho amb altres fotògrafs que també estan amb grups de música em deien que a ells els hi passava el mateix, i mig en broma ens intercanviavem trucs i excuses per no fer-los fotos. Em vaig quedar amb la boca oberta, però, quan una companya fotògrafa ens explicava que ella, ja per rematar, molts cops havia d’aguantar bromes masclistes, borratxos intentant lligar amb ella i tirades de canya força pesades.

Són força lamentables totes aquestes faltes de respecte que hem d’aguantar els companys i companyes fotògrafes. Evidenment també m’he trobat amb belíssimes persones que ho han entès perfectament i m’han convidat a un glop de cervesa. I és que el concepte és molt fàcil: Si vols una foto demana-la, si et diuen que sí, quan la publiquis digues també l’autoria de la persona que te l’ha fet, però si et diuen que no, respecta la desició del o la fotògrafa, com molta altra gent fa. Perquè recorda, tu estàs de festa, però aquesta persona està treballant.

Bon any i bons concerts al 2016!