Mishima

Passen alguns minuts de les nou del vespre i a la porta de la sala Apolo hi ha una llarga cua per entrar. El rètol lluminós anuncia el ‘Sold out’ més que previsible assolit ja setmanes enrere. Els fans de Mishima no es perdrien per res del món una fita com aquesta: punt i final de la gira L’ànsia que cura (Warner Music Spain, 2014). L’última actuació abans d’una aturada anunciada.

Una hora abans, Maria Arnal i Marcel Bagés actuen davant dels seguidors més matiners que volien ocupar les primeres files tant sí com no. Els menys previsors, ens hem de buscar lloc en qualsevol racó de la pista, els laterals, sobre els bancs o fins i tot recolzats a la barra. I és que al mític auditori barceloní, no hi cap ni una agulla; els de sempre i els que s’han sumat al carro en els últims temps coincideixen en una vetllada única.

A l’hora acordada, els components del grup –amb secció de vents inclosa– apareixen a l’escenari fent sonar “Guspira, estel o carícia” seguida de “La vella ferida”, aclamats per tots els allí presents. Entre el públic no només hi ha fans acèrrims i groupies ansioses per veure el tan desitjat David Carabén, sinó que també hi destaquen altres grans del panorama musical català que han volgut ser presents a l’esdeveniment, com en Joan Dausà o els membres de Manel.

Tema rere tema, l’ambient es va caldejant i de sobte, tres acords després d’encetar una cançó, els Mishima diuen que s’han equivocat, que els perdonem i desapareixen del nostre camp de visió. És llavors quan La Iaia ocupa micròfons i instruments per interpretar una peculiar versió de “Neix el món dintre l’ull”. Com ja és habitual en els concerts d’aquests barcelonins, tampoc no falten els clams de ‘Carabén, president!’ que ja no fan enrojolar el vocalista i que ara també es barregen amb crits en favor de la independència.

Tot i alguns instants en què l’actuació assoleix un ritme potser un pèl massa lent, conforme avança la vetllada, van arribant les cançons més mítiques del llarg repertori de Mishima. “Un tros de fang” remou l’estómac d’alguns; el cantant dóna les gràcies al públic amb “El corredor”; tothom coreja “Miquel a l’accés 14” i anar fent fins arribar als bisos d’una actuació sense treva de gairebé dues hores i mitja que de nou ha fet tremolar l’Apolo.