JokB

JOKB (pronunciïs jokabé) és joventut però experiència. És l’aprenentatge adquirit fent bé la feina, una feina ben feta que neix de la voluntat i les ganes de fer-la d’aquesta manera. Us els presento una miqueta: són set, són joves, són d’Igualada i el maig passat van treure Camaleònic (Autoeditat, 2015), el seu primer CD, que per cert, us podeu baixar gratis a la seva web. Els seus orígens cal buscar-los quan en Carles (guitarra), en Joan (bateria), i en Bernat (teclat), amics de tota la vida, es posen a tocar junts. Més tard, com que, com diu en Carles: “nosaltres cantàvem fatal”, s’hi afegeix la Sílvia i la seva veu i poc després, baix, saxo i trombó. Tot i això, d’això en fa mil anys, i situen l’inici burocràtic del grup ara farà un parell d’anys, el 2014, quan se’ls ofereix la possibilitat de gravar un disc. Sí, els ho van oferir, i no una productora o una discogràfica, això ja no passa; els ho va oferir el qui ells anomenen “Senyor X”.

I parlem d’aquest punt d’inflexió perquè val la pena. El “Senyor X” és una persona, identitat de la qual no coneix cap membre del grup, que en un moment determinat es posa en contacte amb JOKB, s’ofereix com a macromecenes i els diu que els pagarà la gravació d’un CD. La banda no s’ho pensa dues vegades i accepta la proposició però endarrereixen fins a final d’any l’entrada a l’estudi per problemes logístics obvis: “Ens va entusiasmar la idea però vam haver d’esperar perquè aleshores no estàvem apunt, no teníem ni els temes!”, diu en Carles.

Sembla que per JOKB els miracles existeixen i ho saben bé. “Primer crèiem que era una broma i molts cops hem cregut que tot plegat eren els nostres pares, però es veu que no”, diu en Bernat. La qüestió és que a partir d’aquell moment és quan neix JOKB tal com el coneixem avui, i neix amb l’objectiu fixat de treballar per, com abans millor, tenir els deu temes apunt per gravar Camaleònic, que acaben traient al maig del 2015.

Camaleònic

Sona a tòpic, però l’estil de JOKB és un còctel. Una fusió d’idees i de punts de vista musicals que vénen donats per cadascun dels seus membres i que podríem catalogar com un estil que parteix del pop però guarnit amb ritmes llatins com l’ska i el reggae. Així mateix, ells no volen entrar en catalogacions, i és per aquest motiu que s’han inventat el concepte "camaleònic", per tal de definir a la seva manera la música que fan. “La idea va sortir un cop vam acabar el CD, ja que vam veure que no hi havia un estil homogeni i que havíem barrejat estils segons la cançó. I d’aquí la metàfora; fem un estil que canvia i s’adapta, com un camaleó”, comenta en Bernat. I en Carles corrobora: “El que té d’interessant el nostre estil és que té un fil comú que es va mantenint. Ho vestim de reggae o de ska però gràcies a la veu femenina sona molt pop, que és la nostra essència”.

Segons diuen “l’àlbum és una síntesi d’històries d’un grup d’amics” i afirmen que abans són amics que músics i que és, en el fons, el fonament del seu projecte. “Al disc parlem del que ens surt, i ens surt parlar del què ens passa. No parlem de política ni de grans utopies, parlem de coses més quotidianes, de les nostres vides com a colla d’amics. D’alguna manera és una autobiografia”, diu en Carles.

"No parlem de política ni de grans utopies, parlem de coses més quotidianes, de les nostres vides com a colla d’amics. D’alguna manera és una autobiografia"

D’altra banda, l’experiència i l’aprenentatge que us comentava al principi penso que l’han anat adquirint sobretot amb l’etapa post CD. Havent gestat i parit un disc s’han adonat que les exigències del món de la música van més enllà d’assajar per preparar deu temes. La Sílvia diu: “Abans del CD vam estar tancats preparant els temes i centrant-nos tan sols en la part musical. Vam treballar moltíssim però un cop el vam treure ens vam adonar que el que és purament la música, per un grup, gairebé no és ni el 20% de l’esforç. Hi ha el directe, que és un altre món, el management, la publicitat... Tot plegat requereix molta organització i molt temps. Però l’experiència ens ha servit per adonar-nos de en què ens hem de centrar.”

Em deixen clar que tot plegat és un esforç enorme, no tan sols de planificació, constància, implicació i temps; sinó també econòmic. “El “senyor X” ens va donar un gran impuls pagant-nos el CD però hi ha mil coses més que, a part d’uns quants estalvis que teníem de fer bolos, ho hem hagut de posar de la nostra butxaca. Ara mateix som deficitaris”, constata en Carles, i acaba poèticament: “Però tenim clar que hem de saber viure “amb” el grup i no “del” grup; en el fons és la nostra passió”.

Tot i la poca experiència i els pocs mitjans que, com és normal, no tenien quan van treure el disc, han acabat satisfets amb el lloc on els ha dut. Vuit mesos després del seu llançament i més d’una dotzena de concerts després, ara fan balanç de la rebuda que ha tingut. “Ha tingut una bona acollida, ha agradat i la gent ens ho diu”, diu la Sílvia. I en Víctor afegeix:“A Igualada ens coneix tothom, aquí hem estat molt pesats. Ara volem expandir-nos i ja estem preparant coses per mirar de fer-ho”. I en relació a això, en Carles avança la primícia:“Al març farem un canvi d’imatge, traurem videoclip i mirarem d’anunciar concerts. Pel que fa a directes, ens agradaria fer una petita gira i per això ja estem preparant la posada en escena treballant amb en Miguel Zamarripa. Volem que un concert nostre sigui un espectacle; molt visual i entretingut però alhora potent i divertit.”

La veu de la Sílvia

JOKB han apostat per una veu femenina, i això com a mínim és un fet inusual i més en estils com el mestissatge. Tot i això, ells ho han sabut potenciar fins a fer-ho el seu emblema. Però, canvia molt tenir un cantant d’una cantant a l’hora de la veritat? La mateixa Sílvia respon:“A vegades és estrany perquè quan treballem les cançons o quan mirem coses pel directe, ens adonem que ens fixem en grups en els quals només canten homes. Vulguis o no l’actitud d’un home i el d’una dona són diferents, deixant de banda el que és purament musical. Llavors, a la nostra manera, agafem el que ens agrada i ho potenciem i ho fem nostre.”

Potser el fet que ens sembli inusual un grup amb una veu femenina es deu a què moltes cantants es venen en forma de protagonistes del seu projecte. Potser, d’altra banda, és degut al monopoli masculí que, fet expressament o no, domina el panorama musical gairebé de tots els estils i no només a nivell de cantants. Sobre això en Bernat diu: “En ser una noia la cantant, podria semblar que nosaltres som els seus músics, però això nostre no va de cantautors, som un grup i sobre l’escenari tots som igual d’importants. Hi ha molts grups que, per molt grup que siguin, tan sols parla el cantant, nosaltres als concerts intervenim tots i tots acabem tenint protagonisme. Igual que si fem una sessió de fotos o si fem una entrevista; no només hi va la Sílvia.”

Sintetitzant, a aquesta colla els queda un llarg camí per recórrer i moltes coses per aconseguir, però tal com diuen “la sort no arriba si no la busques” i en el seu cas, buscar-la ha estat fer les coses amb constància, dedicació, esforç i molt amor. Ells mateixos són els primers que fan autocrítica, fet sempre essencial: “Si tinguéssim l’oportunitat de donar-nos un consell a nosaltres mateixos quan vam començar ens diríem que féssim les coses amb paciència, a poc a poc i ben fetes. Pensar-ho tot millor”, diu en Víctor. Particularment, excusant els errors necessaris de principat, penso que la fórmula que han utilitzat és admirable a nivell de funcionament, i en conseqüència, de resultats. De JOKB em quedo amb el seu entusiasme, amb la seva bona connexió entre ells i amb la seva resposta que tenen sempre davant de tot. Francament em dóna la sensació d’estar parlant amb un grup que pot dir molt i que alguna cosa em diu que ho dirà.