Joan Dausà

Els últims cinc anys de Joan Dausà han estat frenètics: centenars de concerts, dos discos, dues bandes sonores... Ara, potser en el moment més dolç de la seva trajectòria, el cantant decideix fer una parada amb dos concerts al Palau de la Música (els dies 27 i 28 de desembre) i prendre’s un temps per replantejar el projecte. I no es vol posar data de retorn.

Poses punt i final als primers cinc anys de vida musical. Quin titular posaries a aquesta etapa?

Inesperada i màgica. Ha estat una etapa que ens ha sorprès fins i tot a nosaltres i que s’acaba aquí. Això no vol dir que no n’hi hagi de noves, però això és un tancament d’aquesta arrencada en el món de la música.

Sents realment que s’acaba alguna cosa?

Sí, la sensació és aquesta. S’acaba tota una entrada en aquest món musical, aquests discos, aquesta manera de connectar amb el públic, aquesta manera de pensar les cançons i defensar-les als concerts... Potser m’ho replantejo tot perquè tot segueixi igual o perquè canviï completament. Vull deixar un espai en blanc perquè el que hagi de ser aparegui per si mateix i no a partir d’allò racional o calculat.

Tens idees de cap on et pot portar aquesta aturada?

No. I això és el que vull que passi. Tinc coses paral·leles però musicalment vull frenar. Em vull obligar a no pensar-hi tant com durant aquests anys. Vull estar atent al que la vida pugui proposar i que, de cop, em torni a sorprendre com ho va fer fa quatre o cinc anys. Vull gaudir del temps, de no tenir res planificat i deixar que qualsevol cosa em pugui motivar a fer un altre projecte, que pot estar molt relacionat amb la música.

Hi ha l’opció que no et tornem a veure com a cantant?

És impossible. Vaja, a no ser que no hi sigui o que em quedi sense veu. La sensació no és que s’acabi la meva trajectòria musical sinó que s’acaba una primera etapa. M’obligo a preguntar-me per què canto i per a qui canto, per tant, tinc la sensació que hi haurà una petita modificació. No vull que vagin passant els anys sense plantejar-me perquè ho visc i si ho vull viure així.

Després d’aquests cinc anys, la teva proposta ha tocat sostre o encara té marge per seguir creixent?

La proposta ha tocat sostre tal com és ara. Cal buscar sensacions i ínputs que generin altres cançons, d’una altra manera, amb un altre llenguatge... no ho sé. Tornar a fer el mateix em semblava desgastador. Tinc la sensació que tocava parar i veure què passa.

"M’obligo a preguntar-me per què canto i per a qui canto, per tant, tinc la sensació que hi haurà una petita modificació"

Parlem d’aquests cinc anys. Vas aparèixer gràcies, en gran part, a la cançó “Jo mai mai”. En algun moment, però, vas tenir por que l’èxit d’aquest tema et superés?

Quan ho vaig diagnosticar, vaig treballar perquè això no fos així. Per això el segon disc és una suma de cançons i enlloc d’un videoclip vaig fer un vídeo àlbum. Vaig voler donar reforç al projecte i a la manera de fer i no tant a les cançons en si mateixes. “Jo mai mai” ha anat molt bé i ens ha servit per estirar-nos a tots, però ha jugat el joc que nosaltres volíem que jugués.

Quan treus una cançó que arriba molt pot tenir un doble efecte. Hi ha una part positiva però també pot tenir efectes negatius...

Si les altres no l’acompanyen és com tenir en Messi en un equip sense jugadors al voltant. El nostre objectiu és reconèixer la cançó que s’ha convertit en líder i vestir-la perquè tot el conjunt estigui a la mateixa alçada.

Sembla tot molt estudiat. És així?

Sí, està tot molt pensat: el gestionar els temps, les formes de sorprendre els seguidors...  Penso molt i hi dono moltes voltes. Aquest pensar constantment en l’estratègia, que penso que és una part important de tot projecte musical, acaba provocant un desgast més bèstia que la creació de les cançons o la preparació del directe. Voler estar a sobre de tot és una de les claus de l’èxit de tot això, però alhora suposa molt de desgast i cansament.

Perquè quant de temps pots dedicar al llarg d’una setmana només a pensar i planificar aquesta estratègia?

Dedico més hores a pensar que a compondre, però un mínim hi has de dedicar si vols que tot tingui una coherència.

Fins a quin punt es pot controlar tot?

Hi ha una part que no controles. Has d’estar preparat perquè passi allò que no penses que passarà i, alhora, deixar l’espai perquè el que passi pugui sorprendre’t. El resultat, però, no és fruit de l’atzar, és fruit de pensar, d’observar dinàmiques i reaccions a les xarxes, de parlar amb la gent...

"Dedico més hores a pensar que a compondre. Voler estar a sobre de tot és una de les claus de l’èxit de tot això, però alhora suposa molt de desgast i cansament"

Fins ara, hi ha alguna cosa que se us hagi descontrolat completament i que hagi sortit absolutament al revés del que pensàveu?

Per la part positiva, tot el que ens ha anat passant. Sempre et sorprèn veure com la connexió amb el públic pot ser encara més potent del que pensaves. I per dolent, potser el que no hem aconseguit del tot és connectar amb segons quins mitjans, en el sentit que les nostres cançons no estan sonant a la ràdio. No hem entrat en radiofórmules. Al principi ens semblava una cosa negativa, però al final hem entès que potser forma part del projecte, que és un projecte que es mou pel boca-orella. Ho hem integrat, però en els càlculs inicials vam pensar que les cançons correrien per les ràdios i no ha estat així.

Han estat 4 discos en 5 anys. Com es gestiona un volum creatiu tan elevat?

Amb molta intensitat però també amb molt de desgast, per això fem aquesta parada.

Amb aquest ritme creatiu, costa trobar la manera de seguir dient coses sense repetir-se?

Una de les sensacions que tinc ara és precisament aquesta, necessito espai. Podria seguir fent cançons de l’estil que he estat fent fins ara, però tinc la sensació que ja ha estat una manera de fer. De vegades cal parar un temps perquè torni a sortir l’empenta i l’energia i sorgeixin coses noves.

Com seran els dos concerts del Palau de la Música?

El públic hi trobarà una banda i uns músics amb ganes de celebrar. Com qui fa anys i convida els seus amics a una festa d’aniversari. Serà una celebració sense saber què passarà després. Una mica com el discurs d’On seràs demà?

Al Palau, ja hi has tocat, també has estat al Liceu... Encara hi ha marge per sorprendre el públic?

Com que el públic sempre és diferent i jo dono molt d’espai a la interrelació i la improvisació, segur que sortirà sorprès, com em sorprendré jo mateix. I potser serà per alguna cosa que no he pensat però que sorgirà al llarg del concert. Tots recordem, al primer Palau, quan van pujar dues persones del públic a ballar a l’escenari i ens van fer riure moltíssim. Són coses que no pots planificar però has d’anar molt obert que puguin passar. La sorpresa serà la suma d’allò que hem preparat més allò que el públic pugui alimentar.

A banda dels Palaus, acabes aquesta etapa amb la banda sonora de Barcelona nit d’hivern. Quines diferències hi ha a l’hora de preparar una banda sonora, amb relació a com s’encara un disc?

La diferència és que hi ha un sol punt de partida. Les cançons van vinculades a unes històries que poden passar una nit. A partir d’aquí, tota la resta és lliure. És a dir, primer fem les cançons i després les adaptem a la pel·lícula.

Aquestes dues pel·lícules t’han obert cap a un target més jove del que ve habitualment als teus concerts?

Pot ser. Com a mínim fa que et coneguin una mica més. És una porta d’entrada cap a un altre tipus de públic, com quan un Polseres Vermelles t’agafa una cançó. Una altra cosa, però, és com connecten després amb la teva música. Qui connecta amb el projecte és qui connecta amb la teva manera de fer les cançons, tot i que d’aquest nou públic també hi ha algú que s’hi enganxa.

Participa al sorteig d'una ampolla de vi de La Vinyeta signada per Joan Dausà!

Joan Dausà: 5 moments clau

1

"Jo mai mai"

 A principis de 2012 Joan Dausà començava a treure el cap gràcies, sobretot, a “Jo mai mai”, una cançó que donava nom al seu primer disc i que, de seguida, correria com la pólvora.

2

Punt d'inflexió a l'Apolo

Encara no feia un any que havia publicat el seu primer disc, però Joan Dausà ja omplia fins a la bandera la sala Apolo amb un públic absolutament entregat que corejava totes les cançons. Era la primera mostra que el cantant s’havia convertit en un dels fenòmens més prometedors de l’escena musical del país.

3

Premi Gaudi per Barcelona nit d'estiu

Una de les mostres més evidents de l’èxit del “Jo mai mai” va arribar quan el director Dani de la Orden va apostar per convertir la cançó en pel·lícula amb Barcelona nit d’estiu. El mateix Joan Dausà va ser l’encarregat de posar-hi la banda sonora, fet que li acabaria donant el premi Gaudí en la categoria de millor música original.

4

Al Liceu amb Antonio Díaz

Ja amb un segon disc sota el braç, On seràs demà? (Blind Records, 2014), Joan Dausà afrontava un dels reptes més ambiciosos de la seva carrera: un concert al Gran Teatre del Liceu acompanyat del mag Antonio Díaz. La resposta del públic, com sempre, no hauria pogut ser més efusiva.

5

La festa final

Després de cinc anys molt intensos, Joan Dausà decideix prendre’s un descans i ho fa amb un doble concert al Palau de la Música que bateja com “La festa final”.