Est Oest

Hores i ganes, és la fórmula màgica que han fet servir de modus operandi els Est Oest en l’any i mig que porten tocant junts. Fa quatre dies que s’hi han posat però ja han gravat una maqueta i han guanyat el Sona9. Així, com qui no vol la cosa. Són de Vic, són molt joves i l’altre dia vaig estar veient el Barça i fent unes birres amb ells.

Fent una mica d’història, el conjunt neix l’estiu del 2014 amb la idea de donar forma als temes que havia escrit en Joan Rial, i amb empenta graven L’últim sol, una maqueta autoeditada amb sis temes poperos i amb melodies enganxoses i fàcils d’escoltar. I precisament durant l’enregistrament d’aquest EP és quan decideixen dir-se Est Oest. D’on venia el nom va ser el primer que els vaig demanar quan ens vam asseure en un bar de Vic. Abans del primer gol de Neymar, en Martí Ferrer, que pel que sembla n’és l’encarregat, m’explica la versió oficial: "Vàrem gravar la maqueta en una masia de Vic i ens hi vam estar una setmana gairebé les 24 h del dia. Des d’allà vèiem sortir i pondre’s el sol, i comentant això, va sortir el concepte”, diu. La metàfora perfecta.

Per estudis o per feina, alguns dels cinc membres d’Est Oest freqüenten menys Vic que altres, però el campament base, el tenen a la capital osonenca, que és on es van conèixer. Tot i ser una ciutat, Vic vindria a ser un poble gran on tothom més o menys es coneix, i així es van ajuntar aquesta colla. Alguns tenien més relació i alguns tan sols es coneixien de vista, i ara, en Joan Rial, fent broma assegura que estan a punt de ser amics, cosa que suposo que és bon senyal.

Cinc músics de procedències molt diverses

Pel que fa a origen musical però, sí que divergeixen i tots vénen de mons diferents. Han estat capaços de tancar en un mateix local i sense crear conflicte músics que vénen, uns del punk, uns altres del jazz o fins i tot d’altres gairebé del rock dur. I és que tot i les aparents diferències entre els caràcters musicals de cadascun, diuen, deuen molt a aquesta diversitat. “Si toquéssim tots igual seríem una còpia i sonaria tot massa igual”, diu en Joan Rial, i afegeix: “cadascú hi posa els seus tocs personals que té interioritzats i com que venim de músiques diferents, queda una mescla que sona diferent. Dins d’uns límits anem afegint gèneres, molts cops sense voler, però la cosa acaba quadrant”.

És innegable que els Est Oest han explotat en qüestió de setmanes i amb poc temps han aconseguit un renom considerable tot i la seva curta existència i el seu curt currículum. Demanant-los sobre el perquè de tot plegat, em diuen que realment al·lucinen amb els imputs que els dóna la gent sobre la seva música i pel que fa a aquest currículum que comento, han tocat a llocs envejables, com l’Acústica de Figueres, el Mercat de Música Viva de Vic o el Foramuralla també de Vic, però a banda d’aquests i uns quants més, no han fet tants concerts. En Martí dóna el titular i diu: “Per separat portem molts anys tocant amb altres grups i mai ens havia passat el que ens ha passat amb Est Oest”.

Com ha tingut temps la gent de conèixer-los? Què han fet bé? En Martí comenta que no sap si és que han tocat les tecles adequades o és que han parlat amb la gent adequada, però afirma que no han fet res expressament ni es van plantejar res quan van començar a tocar, simplement s’hi van posar i la cosa ha sortit bé. L’única cosa que han fet expressament és l’entrega. Reconeixen que han prioritzat molt el grup i que tots hi han posat moltes ganes i moltes hores. Sobretot hores. M’ho defineixen com “viciar-se molt a tocar” i “tenir-hi malaltia”.

L'empenta del Sona9

Sens dubte, un altre dels grans impulsors d’aquest èxit ha estat el Sona9, el concurs organitzat per la revista Enderrock i que els vigatans van guanyar encara no fa ni un mes. Per una banda, aquesta moguda els ha portat a tocar a Barcelona, Vic i Figueres en les fases preliminars del concurs i per altra banda, guanyar-lo els ha catapultat als mitjans i a les llistes de TrendingTopic de Twitter.

Què van fer per guanyar? Suposen que van agradar a la gent que calia i diuen que en part va ser gràcies a ser de Vic. “Tothom ens parlava de Vic i de l’escena osonenca i ens comparava amb grups top d’aquest panorama”, diu en Joan Rial. Veient aquestes ganes de la gent d’anivellar els grups semblants actuals i de Vic, diuen que se’ls fa estrany que els posin al mateix sac que la Núria Graham o La Iaia, però que ja compren la idea: “Sorprèn, perquè tampoc ho pretenem, però ja ens va bé, perquè d’una altra manera no ens compararien amb grups així. D’aquesta manera, els grans ens estiren, als més petits”, diu en Joan Rial. Sembla que n’estan orgullosos d’aquesta escena osonenca i en Nil afegeix:“El que mola dels grups de Vic és que no hi ha competidors; tots som amics i tots estem en el ‘mundillo’ però també és un impuls veure com amics nostres ho peten, llavors ens vénen ganes de fer el que fan ells”.

El Sona9 és l’aparador dels grups emergents catalans per excel·lència, jo diria, però han estat uns quants els grups que, després d’haver-lo guanyat no han complert les expectatives. Els Est Oest ni es plantegen la possibilitat que a partir d’ara no rendeixin com la gent espera, però diuen, que tot i que això els obligarà a demostrar el que valen, no tenen cap mena de por ni senten pressió, i seguiran fent les coses com fins ara, confiant en la fórmula que els ha servit. Finalment, agraïts de tot plegat, em comenten que volen aprofitar el caliu que ara s’ha format al seu voltant, per exemple, traient tan aviat com puguin el CD que gravaran com a premi del concurs i que es posaran a enregistrar, probablement al febrer. Just després, l’àrbitre xiula el final del partit, paguem les birres, marxem del bar i s’acomiaden de mi ja fent plans per tornar al local.