Maluma
Una fila que sembla infinita espera impacient durant hores el moment d'entrar al Sant Jordi Club. L'Alberto, el Quique i el Xabi vénen des de Galícia; Camille i la seva parella des de França; Leandre de Ginebra; Irene i Estefania de Málaga. Tots, com molts altres, han vingut a Barcelona per la mateixa raó.
Un cop dins, totes les mirades es tornen cap a l'escenari quan un artificiós joc de llums l'il·lumina i a la pantalla apareixen retalls del rostre que tothom espera veure. Una característica 'x' vermella envaeix la pantalla donant el tret de sortida a un compte enrere que prepara Barcelona per la bomba que està a punt d'esclatar, columnes de fum i foc pampalluguen en un moment d'histèria. Una poderosa veu omple la sala, "Nadie sabe lo que he pasado, he trabajado duro mi lugar me lo he ganado...", els ballarins fan seu l'escenari i una figura brillant, vestida de blanc amb joies platejades apareix dalt les escales. El públic el rep ansiós, una potent bateria accelera el ritme de centenars de cors i una pluja de serpentines vermelles cau sobre els assistents, Maluma ha arribat.
Maluma i el seu enèrgic equip obren amb "Borró casette" fent Barcelona ballar, cantar i acabar embogint amb un solo de guitarra vibrant. "Sin contrato" tenyeix el recinte de blau i lila, a mitja cançó el joc de llums s'atura, l'escena es congela. "Barcelona escucha lo que te voy a decir, es muy sencillo", i amb una sentida i tendra veu hipnotitza el públic, com si mirés als ulls de cada una de les persones que té davant "y si te sientes sola... llama a cualquier hora... y toda mi vida te la pongo a tus pies". Els instruments trenquen l'encanteri, la sala sencera salta, tremola, vibra amb "El perdedor", "La curiosidad", "Vente pa'acá" i "Addicted". Mans en l'aire, palmes, malucs posseïts i una pluja de llums vermelles acompanyen el cantant en la seva demostració de poder i sensualitat que acaba provocant una explosió de purpurina platejada.
Però no tot és força i rudesa, el cantant aprofita "Vuelo hacia el olvido" per mostrar el seu costat més íntim, fent que el públic es fongui en abraçades, petons i algunes llàgrimes. La seva veu, carregada de dolor, acaba trencant-se en els últims versos en un mig riure juganer quan veu centenars de rostres encantats, enamorats... i reprèn el seu paper seductor.
Puja a l'escenari una noia escollida entre el públic, la Zumalda ve del Marroc, seu en una cadira i es deixa fascinar pel Maluma. Li canta amb els ulls tancats, acaronant-li les galtes, jugant amb els seus cabells, dedicant-li a totes les dones de la sala "Tengo un amor". La Zumalda desapareix amb un fugaç petó en els llavis tremolosos.
El públic està afamat, en acabar cada cançó en demana una altra. El colombià no pot interpretar tots els seus temes i convida el públic a cantar amb ell en a capella fragments de "Recuérdame", "La misma moneda", "Pretextos" i "Una aventura". La sala acaba tornant en la seva versió més salvatge amb "Party animal", "Tiki" i "Carnaval", així com amb una versió del seu remix de "La bicicleta" del Carlos Vives i la Shakira, dedicada a la cantant que també era al Sant Jordi Club gaudint de l'espectacle.
Un Maluma agraït torna una última vegada, vestint la samarreta del Barça, i ben disposat a deixar tothom sense alè, tancant el cercle amb les dues cançons que va començar, saltant eufòric a la pista i deixant-se estimar per les primeres files. Barcelona li regala al Maluma un ensordidor aplaudiment, i ell s'acomiada amb els ulls humits "Los llevo en el corazón parceros, gracias".
