Arnau Pallarols

Compositor, multi instrumentista, mig musicòleg i sobretot inquiet. Això i més coses és el que és Arnau Pallarols, jove músic de Torelló, Osona. Músic gairebé de naixement, després d’un temps estudiant musicologia, la necessitat de tenir algun instrument entre mans el redirecciona cap a l’ESMUC, on hi entra amb el piano i on encara hi està cursant la carrera amb l’instrument.

La inquietud pròpia d’ell mateix fa que de seguida, i com de fet sempre havia fet, creï en aquest cas, entre d’altres, un projecte com a músic en solitari a partir d’una sèrie de cançons que havia compost i que cultiva paral·lelament amb altres grups i projectes.

En format de cantautor inicia aquest projecte que porta el seu nom i que aviat complirà sis anys. “Em costa situar en el temps quan va començar la cosa com a Arnau Pallarols”, diu. Als 18 anys, ara en fa sis, és a dir vora el 2010, és quan comença el projecte com a cantautor, és a dir, ell sol i una guitarra.

En un format purament de cantautor, a veu i guitarra essencialment, grava un disc on, a excepció d’una petita banda de baix i bateria, ell i la seva veu en són els protagonistes. Explica: “Pel primer disc, a l’estudi, em va acompanyar una banda, però el projecte seguia sent en solitari, de manera que els concerts els feia jo sol.” Després d’un temps presentant el disc, altres projectes el porten a oblidar la seva faceta de cantautor per centrar-se en altres estils i fins i tot altres instruments. En aquest període és on descobreix el baix, instrument que en poc temps s’acabaria fent seu.

Això passa vora el 2012, i quatre anys més tard, aquest 2016, és quan reprèn idees per tornar a descobrir la seva faceta de cantautor que replanteja amb un munt de canvis. Per començar, el seu instrument ja no és la guitarra; sinó que és el baix, instrument que acompanya ara sí, amb una banda amb nous membres de la qual ja se’n fa gairebé inseparable: Marc Fernàndez a la guitarra elèctrica i Aniol Suriñach a la bateria.

Un text que recupera d’una amiga és el detonant de la represa del projecte. A partir d’aquelles línies, n’escriu una cançó, “L’incendi”, i després d’aquesta, una desena més. Amb la idea de gravar un disc, equipat amb la seva nova jove banda i influenciat pels darrers referents dels tres, eminentment rock, dóna forma als que acabarien sent els onze temes de Campi qui pugui! (Autoeditat, 2016), que surt a principis d’aquest mes de juny.

Un músic eclèctic per fer un disc eclèctic

Establert com a multi instrumentista, la composició del disc va ser igual d’heterogènia que el seu resultat. Algunes cançons les compon a base de veu i guitarra, d’altres a base de veu i piano i fins i tot algunes a base de veu i baix, tot i que la majoria no agafarien una forma definida fins, un cop al local, s’impregnessin del so més elèctric de la resta de la banda.

L’estil dels temes, cru i directe, ve donat per la identitat de la banda. D’entrada, una formació bàsica de rock, guitarra, baix i bateria, i una personalitat dels músics, que sobretot deriva cap al rock clàssic, el rock dur, i segons com, cap al punk més garatger.

Per entendre bé però què és la música de l’Arnau Pallarols cal passar sens dubte, per entendre quina és la seva essència en el punt inicial, en allò més primitiu. Per qualsevol grup sense pretensions, la realització personal com a tal és tocar tal com saben les cançons tal com les escriuen. Doncs per aquí passa el fonament del músic osonenc, per ser sincer. La sinceritat, un concepte a vegades escàs en segons quins estrats musicals, o almenys alienat, és sense cap mena de dubte l’espina dorsal del seu estil. El fer les coses tal com sent, sense filtres ni frens, és el principal motor de la seva obra, cosa que es veu reflectida de manera del tot explícita a Campi qui pugui!, un disc que van gravar en un sol dia, com explica, “tal com va sortir”.

“Teníem els temes clars després de la pròpia producció que els vam fer nosaltres mateixos, de manera que sabíem que a l’estudi ens hi estaríem poc. A banda d’això nosaltres també ens hi volíem estar poc. Va arribar un moment en que els temes ens van agradar i vam decidir no tocar-los més. Si a l’estudi els hi haguéssim donat més voltes ja no hagués estat allò pur que ens agradava”, explica sobre el disc, que van gravar els tres músics alhora, sense pre ni post producció pràcticament; al natural, per corroborar aquesta sinceritat.

La sinceritat, tot i que a la llarga sempre porta pel bon camí, a vegades pot tenir efectes secundaris, i en el cas de l’Arnau Pallarols, és la faceta del disc que el delata com un home estrambòtic, una raresa que relata finament entre línies, en les surrealistes lletres de les cançons.

Al més pur estil Joan Miquel Oliver però amb la cruesa (en tant que poc cuinada) d’un estil molt més desenfadat però alhora passional i incontingut a nivell de sentiments, relata unes històries metafòriques i iròniques al cent per cent, que no són altra cosa que petits moments de la seva vida fets cançó a base de fantasiejar i imaginar. Aquest surrealisme, que alhora no deixa de ser cap altra cosa que sinceritat, no és difícil apreciar-lo al fer una escolta general de les cançons, suggerents de la primera a l’última.

Al final però, la música d’Arnau Pallarols, està dominada i condicionada del tot per un concepte que n’encapçala la piràmide jeràrquica dels seus ingredients: l’espontaneïtat. La idiosincràsia d’aquest tot tant poderós en la música de l’Arnau Pallarols en resumeix el principi i el final. El caràcter de copsar les coses automàticament, sense filtres ni frens és la clau d’un estil propi, que sense lligar-se a res ni pretendre fer-ho acaba demostrant un valor merescut. En el fons, tot i l’originalitat d’aquest músic, el que fa que enganxi ràpidament és el caràcter osonenc que té, zona rica en sinceritat, almenys en la música. Sense espontaneïtat, potser no parlaríem avui de cap disc de cap grup osonenc, de fet.