Senyor Mit

A través de la seva música, fins on podem conèixer el Senyor Mit, podíem dir que és un músic que el que el defineix és el seu pop d’autor. Podríem dir que és d’Hostalric, tot i que viu a Girona, i podríem dir que El teu vestit m’encanta (Altafonte/Panda, 2015), el seu segon disc, és una alenada d’aire fresc en format de cançons lleugeres, alegres però nostàlgiques i amb el pop com a saborós component principal.

Si bé tot això és cert, hi ha molt més a dir sobre Senyor Mit. D’entrada no tothom el coneix amb aquest nom artístic, ja que sota Senyor Mit s’hi amaga en Carles Serras, un cul inquiet musicalment parlant.

Tampoc tothom el coneix amb la seva faceta de cantautor. Ara, Senyor Mit, sens dubte, és un dels seus projectes per excel·lència, però abans de cantant, la gent del seu voltant el coneix com a guitarrista. I és que després d’una bona colla d’anys recorrent Catalunya amb els seus diferents projectes en els quals ell tocava la guitarra (Net Flanders, La Maquina, Removida, etc.), vora el 2013 decideix emprendre un nou camí i canvia l’elèctrica per l’acústica i es posa a explicar històries a través de les seves pròpies cançons.

Qui segur que el coneix de totes les maneres possibles és la Laia Frigolé, una peça clau en l’univers del Senyor Mit, però també en el d’en Carles Serras. La Laia, a part de ser també músic professional com a cantant amb els seus propis projectes, i a part de ser la teclista de la banda del Senyor Mit, és també la parella d’en Carles. En tot cas, l’altre dia, vigilant que el Senyor Mit no em digués cap bestiesa, ella hi era acompanyant-lo a la cafeteria del Carrer Numància on havíem quedat per parlar del seu nou disc.

Senyor Mit: la inquietud d’explorar

Analitzant aquesta darrera etapa del viatge musical de Carles Serras, com he dit, Senyor Mit és un nou camí. Un nou sender que ha emprès, valent, cap a altres direccions però no per això trencant amb cap camí anterior. Evidentment, aquest camí que ara explora passa per haver fet alguns canvis, molts d’ells gairebé radicals, com passar de guitarrista a cantant, i escriure les seves pròpies cançons. Ell, però, descarta que Senyor Mit hagi estat cap tipus de rebuig a tot l’anterior. Explica: “És clar que Senyor Mit és una cosa molt diferent del que estava acostumat a fer, però per això també he fet el canvi amb més ganes i amb més facilitat. No és un trencament perquè amb els meus grups anteriors hi segueixo tocant, simplement és un annex, una branca de la meva evolució com a músic.”

I precisament d’evolució, ens en parla per si sola l’olor de les cançons. Vestides per un pop agradable, estil que ben poc havia pogut explorar anteriorment, les cançons de Senyor Mit, expliquen històries provocades per la seva pròpia sonoritat. Les escoltes i “ets feliç sense saber perquè; així, perquè sí.” Diuen que en la senzillesa s’hi troba l’èxit, cosa que corroboren aquests temes, l’essència dels quals no és cap altra que la no complexitat conceptual i musical, amb la nostàlgia per bandera, acabant desembocant en cançons agradables, fàcils de digerir, però alhora amb una facilitat per transportar i fer arribar el seu missatge.

I parlant del missatge explica: “Em vaig posar a fer les cançons per explicar coses que havia de dir, i ho faig en forma d’històries quotidianes però sempre buscant la simplicitat i apropar-me al màxim a qui les escolti, per tal de fer més fàcil que li arribin”. I potser gràcies a aquest afany de proximitat, obvi en els temes, es cultiva un dels contingents, per a mi, més directes i transversals de la música del Senyor Mit: la calidesa, una escalfor natural que desprèn cada vers i que, sense saber massa com, t’abraça i et dóna confort.

En la mateixa línia, potser pel fàcil enamorament que provoca la tendra veu del Senyor Mit, o potser pel so compacte de la seva banda, tot i parlar d’un sol “senyor” al mateix nom del projecte, algú es pot preguntar: és un cantautor el Senyor Mit?  Sense por al concepte, ell no té cap complex a acceptar formar part de l’etiqueta. Tot i això, diu: “M’hi puc considerar, però es tracta d’una etiqueta tan utilitzada, que crec que s’ha reinventat el concepte. Senyor Mit, als inicis, sí que era una cosa molt de caire de cantautor clàssic, però perquè era jo sol i era un projecte molt meu. Amb el segon disc, però, hem trobat un so més de banda, per defugir un pèl d’aquest concepte. Tot i així, és innegable que les cançons són cançons de cantautor perquè són fetes per mi i molt acústiques.”

 
“El teu vestit m’encanta” i altres floretes

Aquest segon disc del Senyor Mit, després d’un primer, Juny, juliol i agost (Autoeditat, 2013) suposa també canvis. He començat dient que aquest personatge gironí és un cul inquiet pel que respecta a música, i el salt d’un disc a l’altre és la màxima expressió d’aquesta inquietud. Mentre que al primer treball hi trobem ràpidament un disc amb la seva gràcia solitària, concentrada pel que fa a producció amb protagonisme de la guitarra acústica, al segon disc hi trobem, primer de tot, un canvi de sonoritat. Hi tenen cabuda inèditament solos de guitarra elèctrica i una producció molt més fresca.

Així mateix, El teu vestit m’encanta és el disc més íntim del Senyor Mit. En el que més es despulla i en el que parla de revolucions internes molt més personals. Mostra d’això ho és el mateix títol del disc. Pregunto: De qui és el vestit que t’encanta? De la Laia? –Asenyalant-la a ella.- I contesta: “Perquè no!” Tot i que explica: “Podria dir-ho a ella o a qualsevol amic o amiga. El concepte que recau en el títol és el d’un piropo qualsevol com trobo que estàs molt guapa i portes un vestit que m’encanta!. Representa un moment i una sensació, en la qual estàs content i llances una floreta a qui aprecies, així, perquè sí. És un d’aquests piropos tontos, afectuosos, sincers i poc pretensiosos potser, que pots dir a una noia sense massa motiu, simplement perquè estàs alegre, per quedar bé i per treure un somriure. Quan dius un piropo a algú ho fas perquè estàs content i per posar content algú. És just aquest moment, doncs, el que transmeto al nom del disc i al disc en si en el fons”.

Dos de les cançons que parlen d’un vestit, o del concepte afectuós de llençar una floreta, són “Passatger” i “Hivern”, que sumats a “Desembre”, creen un imaginari nostàlgic i hivernal. Mentre que l’estiu és present al primer disc, l’hivern, d’alguna manera ho és en aquest segon. De quina manera hi té reminiscència aquesta època de l’any, ho explica així: “No crec que l’hivern fos un concepte que m’inspirés d’entrada, però potser sí que ha acabat fent de context. Tots tenim coses a dins que no sabem, i potser a l’hora d’escriure una cançó i buidar-te surten, i potser va sortir l’hivern en aquest disc quan el vaig escriure.”En tot cas, sigui l’hivern una musa o no, les cançons del disc transmeten la calidesa d’un hivern a la vora del foc i la nostàlgia que sents quan, assegut al sofà i tapat amb una manta, veus el fred de fora a través dels vidres entelats.

Com a curiositat divertida del disc, cal explicar la col·laboració que hi fa en la cançó “Desembre”, Joan Enric Barceló, d'Els Amics de les Arts, que va posar la seva veu al tema, a títol personal, per pura amistat amb el Senyor Mit, en un tema que explica la història d’un vell teatre, on dins, uns actors hi representen una obra i a fora, la gent hi passa fred.

Explicant-me aquesta anècdota, en Carles m’ensenya amb el mòbil una foto vella i me n’explica la història. En ella hi surten quatre nens petits, en un estiu de fa molts anys, a la piscina d’Hostalric, i me’ls presenta un per un: “Aquest sóc jo, aquest el meu germà Jordi, aquest en Pau Marcos, un amic músic; i aquest, en Joan Enric.” I m’explica que tots quatre són amics des de llavors, quan en Joan Enric estiuejava al poble dels altres tres. En aquest context, i en el mateix marc nostàlgic de “Desembre”, explica: “Vaig trobar la foto en un calaix i em vaig il·luminar. Vaig pensar que seria bonic fer una cançó tots quatre aprofitant que tots havíem acabat mig lligats al món de la música. I va ser molt fàcil, tots érem amics i a més en Pau casualment ja era qui tocava la viola de gamba sempre amb la banda. Més de 30 anys després, ens vam retrobar per tornar a seure com nens i gravar aquest tema.”

Anècdotes com aquesta demostren la transparència de la música del Senyor Mit, que canta unes cançons fetes des de la sinceritat i la puresa, cosa fàcil de captar sobre un músic emotiu i ple d’històries que conviden, amb mestratge i genialitat, al somriure fàcil, cosa que s’agraeix. Al cap i a la fi, la música no entén de cap altra etiqueta que la que el seu oient li pugui posar segons el què li hagi transmès, i d’això, el Senyor Mit, n’és un expert.