Mazoni

Un clima musical dels anys 60 impregna l’Alternativa abans de començar. "The Memphis Train" de Rufus Thomas, "Love is like A" de Martha Reeves & The Vandellas embolcallen l’ambient retro –gairebé kitsch– que caracteritza el bar musical de la Bisbal: els llums de neó, els dards, el futbolí... La sala es va omplint dels que semblen els habituals. Es respira familiaritat.

Jaume Pla estrena avui Carn, os i tot inclòs (Bankrobber, 2017). Apareix al petit escenari, quan ja passen vint minuts de les onze, de la mateixa manera que titula el seu nou single: “Sol” –si obviem, això sí, el seu únic acompanyant, la guitarra acústica–. Aquesta vegada, com ja s’anunciava des del segell musical Bankrobber, Pla sorprèn amb un gir radical que alhora el fa vulnerable, es despulla de qualsevol element accessori per quedar-se amb l’essència. “És un disc una mica especial, hi ha pocs elements en els quals fixar-se: la veu, la guitarra, la lletra i la melodia” diu Pla encetant la presentació mentre demana una mica de tranquil·litat en la mesura del possible, remarcant la fragilitat del nou format.

Sonen els primers acords d’una cançó. El tema és l’amor –bromeja amb l’originalitat de la seva tria, però un d’atípic–puntualitza. Amb matisos futuristes,“Cor de Titani”, parla d’un androide i està inspirada en la pel·lícula de ciència ficció Her. El segueixen “Em toques, em cures” i “Part d’un tot”, dedicada a aquells capvespres que per saturació indiscriminada als nostres instagrams, hem deixat d’apreciar. Trobem un Jaume Pla que es mostra espontani, còmplice amb el públic. Les lletres són sinceres i directes. El to, amb alguna excepció com “Pedres” i “Vindré com una plaga, irònicament batejades com el binomi de cançons de ràbia, és bastant relaxat. Sense introducció prèvia, Pla sorprèn ara amb “Natura morta”, un dels clàssics del grup que el públic reconeix de seguida i no dubta a cantar. Segueixen “Opinió respectable” i “Sol”, el reivindicatiu single del nou àlbum on es posiciona vers el món: "Després de totes les converses // Dels viatges iniciàtics // Després de creure i deixar de creure // Sol, per emprendre el vol //Sol, quan és el que un vol". Sonen també “No vull estirar-me al teu costat” i “La Collita”, una cançó amb una atmosfera wildwest que recorda a "Powderfinger", de Neil Young.

Si el públic ja començava a animar-se amb la insinuació de dos dels antics hits que havia deixat entreveure com a picada d’ullet fins al moment, ara, amb “Perduts en la Boira”, comença a desfermar-se l’eufòria fins que acaba esclatant amb “Apocalipsi Now”. Pla, en els últims moments del concert, premia als seus incondicionals amb alguns dels temes més famosos del grup. I l’obsequi és empaitat al moment per un públic completament entregat, que respon a l’oferiment del cantant amb una connexió immediata. Les lletres d’“A.I.L.O.D.I.U.”, “Eufòria”, “Ei, que surt el sol!”, “No tinc temps” i “La promesa” són cantades al peu de la lletra per un públic queno deixarà d’emocionar-se fins al final. I és que tot i la bona rebuda del nou disc, si una cosa és certa, és que els clàssics no moren mai.