MÃ ia
Mà ia reinventen el seu so a 'Esclat' (Música Global, 2017), el seu tercer treball discogrà fic. La banda -ara reconvertida en duet- aposta per unes cançons amb una clara influència anglosaxona, més treball electrònic i que busquen potenciar la veu de Marina Prades. Citem el grup a la galeria d'art Carles Taché de Barcelona perquè ens en donin tots els detalls.
Què volÃeu buscar amb aquest nou so?
Gus Wallin: L'evolució de Mà ia, des del primer disc, ha sigut una mica improvisada. El primer va ser una mica més eclèctic, com una prova; el segon va ser més especÃfic i de trobar un so que unifiqués totes les cançons i aquest tercer va ser una mica més pensat i estratègic, amb diversos factors i valors musicals que volÃem destacar del grup, entre ells la veu de la Marina. VolÃem buscar un nÃnxol que ens agrada als dos i que al panorama català no existia o no s'ha treballat prou, que és el nÃnxol d'influència anglosaxona que representen les grans veus del moment, tant americanes com angleses. VolÃem fer aquest experiment, però en català i això suposava una producció molt acurada i molt enfocada en aquest tipus de música. Som conscients que aquest disc suposa alguna cosa molt diferent i també et fa un respecte perquè nosaltres tenÃem una trajectòria més de folk, de música suau, potser més elaborada, amb la veu més continguda... I aquest disc, malgrat jo crec que és més senzill de base, crec que té més força i més projecció en el terreny musical.
Hi ha molta més reflexió darrera d'aquest disc?
GW: SÃ. Més reflexió, més interacció amb la producció, més anà lisi musical... El que havÃem fet abans era música més orgà nica, més folk i sense tanta elaboració i en aquest disc hi ha molta més elaboració. Està més pensat.
És complicat prendre la decisió de fer aquesta aposta per una proposta diferent i poc habitual en el circuit català ?
Marina Prades: El fet d'estar aquà a Catalunya traient discos i fent música, ja és complicat. Qualsevol aposta és un repte que t'has de plantejar perquè costa molt sortir de la zona de confort. Tens el teu estil, la teva gent que et segueix i, de cop, et planteges fer un canvi i sempre hi ha aquestes pors. Al final, però, era un tema personal. Ho necessità vem fer i era el moment.
L'electrònica és un dels pilars més importants per aquesta nova sonoritat?
AM: Absolutament, és una part molt important del disc i en els concerts amb banda ens acompanyarà .
GW: Aquest tipus de música ja té el pilar de l'electrònica. La producció d'aquest disc, a més, és més senzilla. Si tu analitzes les pistes d'una cançó del primer o el segon disc, són moltes més, encara que no ho sembli. Hi ha més matisos. En aquest tipus de producció, en canvi, n'hi ha molts menys però més pensats. Un efecte t'aguanta molt la cançó. Llavors, hi ha una base rÃtmica que, generalment, és més a mig tempo i la melodia i la veu estan una mica per sobre. És com un trio musical que funciona molt però que s'ha d'estudiar molt bé. Jo crec que la clau és escollir molt bé el poc que ha de sonar i com ha de sonar, i això és un tema amb què l'Oriol Padrós [productor del disc] ens ha ajudat molt, perquè no és gens fà cil. Però ho parlà vem amb ell, que aixà és com es produeix internacionalment. S'escullen uns sons especÃfics, pocs, i que sonin molt contundents.
Buscà veu reivindicar la veu com un dels grans punts forts de Mà ia?
MP: És estrany que ho digui jo mateixa, però sÃ. Tenia moltes ganes de poder explotar la meva veu i de treballar-la. Fa molts anys que estudio, però potser no havia fet aquest procés d'estar treballant amb els professors les cançons d'altres discos perquè jo mateixa ja podia encaminar-los. Aquesta vegada em vaig posar en mans d'un parell de professors que m'ajudessin a poder treure el mà xim de profit a la meva veu.
Hi ha més seguretat, per tant, en aquest disc?
MP: SÃ. Ja ho vam plantejar des d'un inici i jo era conscient d'aquesta feina que anà vem a fer, que era una feina que suposava més esforç però amb què, poc a poc, vas confiant més en tu mateixa. Sà que és veritat, però, que ha estat un repte difÃcil per a mi i que setmanes abans estava dels nervis. És el disc que més m'ha costat gravar, però alhora el que més fà cil a estat perquè l'Oriol Padrós és un productor excel·lent que m'ha sabut treure profit al mà xim i que m'ha encaminat molt bé.
"L'evolució de Mà ia, des del primer disc, ha sigut una mica improvisada però aquest tercer va ser una mica més pensat i estratègic"
És un disc molt positivista i molt vitalista. Aquests són elements ja indestriables de Mà ia?
GW: SÃ. Les lletres d'aquest disc les hem plantejat amb un enfocament potser més senzill, acompanyant la música, però sà que és veritat que l'essència existeix i Mà ia ja té un estil i un discurs i això ni ho volÃem ni ho podÃem canviar. No hem deixat la poesia de banda, però potser l'hem simplificat una mica. El primer disc era més d'explicar històries, el segon molt de sentiments i un surrealisme molt sensitiu i aquest és una barreja simplificada que jo crec que camina molt bé amb la música. Però no deixem d'expressar metà fores i no deixem d'expressar sentiments molt interpretatius. Un dels Ãmputs que havÃem rebut del públic és que les lletres de Mà ia no arriben fà cilment i a mi no m'importa, però sà que és veritat que, en el món en què vivim, la lletra que no arriba fà cilment suposa un handicap perquè la gent o no té temps, o té masses coses per escoltar i això d'asseure's, sentir la lletra i interpretar-la requereix un temps i una actitud. Ho hem parlat moltes vegades amb la Marina i hem arribat a la conclusió que és una etiqueta. És un valor i ja ens agrada que hi hagi un punt d'esforç positiu. Potser costa una mica més al principi però després aquesta lletra, com que t'entra molt més en bena, t'acompanya més.
MP: Ens agrada que Mà ia tingui el seu univers particular i que cadascú hi entri quan vulgui entrar i, una vegada dins, l'entengui, el capti i li agradi.
Amb aquest disc és més fà cil que el públic hi connecti més rà pidament?
MP: És més directe. Musicalment parlant, en les lletres... És molt més animat, molt més ballable i sà que és veritat que, potser, amb una sola escolta ja et pot atrapar. Però és un estil que t'ha d'agradar. Si t'agrada la música més folk, més tranquil·la o més acústica, aquà no ho trobarà s, però hi trobaràs un munt de coses que no hi ha actualment en el panorama català .
Un tema que es repeteix molt en el disc és l'amor. És un altre element propi i irrenunciable del grup?
GW: SÃ... Tens raó i entenc que es percebi aixÃ. Sà que es veritat, però que jo, personalment, quan escric no estic pensant en l'amor com l'amor en què crec que està s pensant tu, sinó més en l'amor a la vida. És fà cil pensar que davant d'aquell discurs tens una parella, però moltes vegades no penso en la parella sinó en un amic o en una actitud. Per exemple, "Tot està bé" parla del cel. I sà que és una cançó d'amor, però és una cançó d'amor a la vida i a la mort, perquè el cel, en aquesta cançó, representa la vida, la mort, el principi, la fi i tot el que ens passa. Potser la gent dirà 'ai, que bonic perquè el cel és la parella', però en aquest cas no és aixÃ.
Al disc hi trobem cançons molt extravertides i obertes, però també hi ha un punt d'intimisme en peces com "Havies de ser tu"...
GW: VolÃem fer un disc rodó, en el sentit que hi hagués aquest esclat, però també la part més d'estar amb tu mateix o la part més petita d'expressar les coses. "Havies de ser tu" potser és la cançó més delicada i més personal. És una cançó que ens hem dedicat la Marina i jo. És una cançó de reconeixement mutu, d'orgull d'haver-nos conegut i de fer aquest projecte. El que diu, de forma molt senzilla, és la nostra petita història des que ens vam conèixer fins que aquestes fades s'han convertit en cançons i ens han salvat una mica de les pors.
Just després hi trobem "Dance like a fire" que és la peça més ballable i, possiblement, la que més sorprendrà al públic.
MP: És de les més estratègiques, també. Necessità vem aquest punt en el disc. VolÃem un tema que fos el desfase total i que la gent, als directes, pogués entregar-se. A més, en el disc anterior ja vam començar a experimentar amb el francès i el portuguès i tenÃem ganes de seguir experimentant idiomes. I en aquest disc, no sé per què, l'anglès li anava perfecte!
GW: Sincerament, 'Dance like a fire' és una cançó en què ens riem una mica de nosaltres mateixos i de tot. Té un punt fins i tot satÃric. A mi m'agrada molt perquè és com el germà desvariado. És un disc molt seriós i molt basat en la música anglosaxona i, de sobte, hi ha una cançó en anglès que és la més pÃcara de totes i que, a més, està molt basada en una altra cançó. Jo crec que donarà a parlar.
Amb aquest disc passeu de ser un trio a ser un duet. Això ha canviat molt la forma de treballar?
GW: Evidentment, canvia. Però el mecanisme de Mà ia o la forma de funcionar ja la tenim. Portem cinc anys, ja ens coneixem i, sà que és veritat que en LluÃs aportava coses, però aquestes coses es supleixen amb altres coses i es simplifiquen les decisions. Ha sigut un canvi natural i positiu en tots els sentits. Nosaltres ja vam començar sent un duet, després vam passar a ser un trio i ara tornem a ser un duet. No ha sigut una sensació d'estar en una situació completament nova o de dir 'i ara què fem?'. Tampoc ha influït en aquest disc. Era una cosa que potser ja portà vem a dins. SabÃem que havÃem de fer aquest pas i l'hem fet de forma natural.
"Si t'agrada la música més folk, més tranquil·la o més acústica, aquà no ho trobarà s, però hi trobaràs un munt de coses que no hi ha actualment en el panorama català "
La pregunta de la setmana
MP: Primer de tot, hem de dir que al Beren ens l'estimem molt i sempre el volem amb nosaltres! Ojalà poguéssim portar sempre bateria perquè això voldria dir que podrÃem anar sempre amb banda i estar sempre damunt d'escenaris grans, però és veritat que moltes vegades anem amb format més reduit, que també ens encanta, i un cajón el podem portar en moto, si cal.
El test de La Tornada
Quin és l'últim disc que vau comprar?
MP: Tony Zenet, 'Si sucede, conviene', l'últim disc.
GW: Jo crec que Love of Lesbian.
Com us vau guanyar el primer sou de la vostra vida?
GW: Jo de pizzero.
MP: Jo, segurament, devia ser quan vaig gravar uns cors per 'Polar express', que era una pel·lÃcula infantil.
Un disc que us faci rics i no poder tocar mai més, o deu discos que no us permetin viure de la música?
GW: Deu discos.
Si poguéssiu tenir un superpoder, quin triarÃeu?
GW: Jo volar.
MP: SÃ, jo també!
Amb qui marxarÃeu a una illa deserta: amb Núria Feliu o amb Pilar Rahola?
GW: Amb la Pilar Rahola.
MP: També, ens ho passarÃem millor.
De quina sèrie voldrÃeu ser protagonistes?
GW: Protagonista jo no ho vull ser mai. Tu Vis a vis, no?
MP: SÃ [riu].
GW: Jo de The Walking Dead.
Completeu la frase: A la música en català li sobra...
GW: Veus masculines.
Què és més complicat: trobar un festival d'estiu sense Love of Lesbian o entendre una cançó de Tomeu Penya?
GW: Home, el Tomeu Penya és complicat eh!
MP: I tant, jo em quedaria amb aquesta!
LluÃs Llach o Joan Manuel Serrat?
MP: Serrat.
GW: Llach.